Il·lusió i força

No els conec, però he anat seguint l'activitat de tres alpinistes aquests darrers dies, únicament per l'afició que tinc d'anar a la muntanya. I m'ha impressionat. La força de les persones es contagia, almenys a mi. I m'han contagiat de la il·lusió de pujar a dalt d'un cim que no conec, per una via que no conec, però amb una il·lusió que entenc. No haver estat al cim és el de menys, després d'obrir via fins quasibé a dalt per una tàpia increïble i molt amunt, per acabar intentant-ho per un altre cantó.

La il·lusió és la força, és el motor. La il·lusió fa que les persones moguem projectes molt més grans que nosaltres. La il·lusió permet assolir les cotes més altes de felicitat:

Felicitat per als alpinistes, pujant fins al cim, o fins on sigui que arribin. Per als ciutadans dels països àrabs que lluiten sense res més que la seva voluntat , per consolidar la democràcia, fonamental. Per a les persones que suporten situacions inimaginables al Japó, per apagar un foc que no veuen, en una central que no és seva, treballant per una empresa que no els compensarà mai.

Il·lusió de canviar les situacions d'injustícia, perquè una societat més justa són persones més felices.

Perquè ens formem (i II)

Amb aquesta sèrie d’articles vull reflexionar sobre un possible canvi de paradigma, passant del vincle formació - treball al vincle associacionisme-formació-treball.

La renovació pedagògica ha proposat sempre, que el valor de l’educació és l’infant i que és a través d’ell que cal dissenyar el pla educatiu. Entenent-lo com un tot i amb les seves necessitats i interessos, garantint l’exploració i el joc com a eines rellevants del procés, sabent que els infants aprenen fent, valorant l’experiència.

Però quan arribem a la educació secundària, tot s’orienta a la transmissió d’aprenentatges. Progressivament deixem de parlar d’educació i parlem de formació. Ja no pensem en la integralitat de les persones, sinó en els conceptes a assimilar.

Deixem de parlar d’educació perquè se suposa que hi ha unes actituds, habilitats i coneixements bàsics que ja s’han adquirit. Se suposa que sabem relacionar-nos, que entenem el que veiem, que sabem llegir, escriure i comptar. Però aquesta és una base, a partir de la qual cal construir, no només coneixements i habilitats, sinó també actituds i valors.

L’entorn actual és nou, canviant, diferent al de fa només vint anys. Potser no tant en els aspectes purament materials, però si en els aspectes relacionals i socials. Les tecnologies de la comunicació han significat un canvi radical en la forma de conèixer-nos, relacionar-nos i de treballar. També els mitjans de transport ens mouen més ràpidament i més lluny, a un cost més assumible.

En aquest entorn, és més fàcil que es produeixin trencaments. Un, el fracàs escolar i d’abandó dels estudis, que ja vaig comentar a l’anterior article. Un altre, la fractura digital, que és sobretot generacional, però que existeix. Cada trencament porta a una menor participació en l’entorn, social, formatiu, laboral.

Així doncs, cal que parlem de formació, d’acord. Però parlem-ne de la forma àmplia. No restringim el marc, no pensem només en formar-nos per treballar. Resolem cada problema al seu temps. Ens eduquen, ens formem. Però sempre som ciutadans, construint el nostre pensament. Només així em podré emancipar intel·lectual i físicament.

Un exemple conegut en els entorns d’assessorament a la transició de l’escola (institut) al treball és que sovint, els joves plantegen el seu futur en termes inamovibles: “jo no serveixo per estudiar, acabaré treballant al bar de l’oncle”, “la meva família no em pot pagar els estudis, hauré de treballar, i ara encara no vull”, “ no m’agrada estudiar, per a què?”. Davant del fatalisme, hem d’educar la corresponsabilitat, però com? i quan?

En canvi, un dels poders que tenim les persones, és la capacitat de construir els nostres projectes. I una de les necessitats que tenim les persones, és determinar quines són les nostres il·lusions. És per això que penso que és fonamental que aprenguem a gestionar aquestes il·lusions i projectes de forma racional. Saber fer-ho és una eina poderosa per determinar què volem aprendre a fer. I el lloc és l’educació secundària, prèvia garantia de l’autonomia de centres per adaptar el currículum, una altra recomanació de l’informe PISA. I potser l’associacionisme? També.

L’associacionisme és treballar per projectes, és equip i lideratge, és compromís, és ciutadania, és ètica republicana. L’associacionisme és una forma d’aprendre fent, en un marc de relació entre iguals. S’assembla més al que fa l’escola activa, que al que s’acostuma a fer a secundària. I aquest és el seu valor, compromet persones. I sovint, en l’associacionisme hi ha persones compromeses, que no s’han format encara, que tot just han acabat l’educació primària o secundària. Que no tenen clar el seu futur professional.

Treballem doncs aquest escenari: aprofundim en el que fem en l’associacionisme, pensem que a partir d’aquestes il·lusions i projectes podem tenir oportunitats de formació. Perquè no hi ha millor targeta de presentació que la suma d’il·lusió i formació.

Per això la formació associativa és fonamental: perquè a través de la il·lusió redactem projectes, fem pressupostos, posem en marxa un blog, aprenem a liderar equips, llegim, fem un comunicat de premsa. I això són només recursos. Sobretot, posem en valor les nostres capacitats i possibilitats: construïm organitzacions que transformen l’entorn.

La Comissió Europea afirma que les feines requeriran cada cop més alts nivells de competència. Que la  formació ha de ser clau en l’adquisició de competències, des d’una perspectiva holística. El Fòrum Europeu de la Joventut (YFJ) ha proposat des d’anys enrera, que podem complementar les competències de caràcter tècnic (formació professional). Ho podem fer amb aprenentatge a través de les TIC, treball en xarxa, socialització, lectura, desenvolupament de valors i esperit crític. És per això, que és necessari treballar per al reconeixement de la formació associativa, així ho demana el YFJ.

Per això l’Escola Lliure El Sol engega un pla de formació associativa per al conjunt del Moviment Laic i Progressista. Per donar reconeixement formatiu al compromís associatiu i per completar-lo amb les especialitzacions necessàries. Més associacionisme és doncs, més formació. I més formació és més feina.

Bastiments

És el desembre de 2008, aprofito un dissabte per pujar el Pic del Bastiments (Vallter) amb esquís. Una activitat bonica i ja coneguda.

A quarts de nou em poso els esquis. Gaudeixo, més a mesura que sóc més amunt, i especialment al final. Sempre al meu ritme, sentint la remor del vent i el frec dels esquís amb la neu. Avui és consistent, però el vent li ha donat unes formes estranyes.

Vaig sol, però no estic sol. Si no hi hagués ningú, la sensació seria molt intensa. Però ara visc el moment, buscant una part de la meva felicitat.

L’estona al cim no és còmoda, fa vent, com gairebé sempre a Vallter. Als cims del voltant no hi ha ningú. Allà al davant em trobo de nou amb la tuca de Bassibers, una assignatura pendent. La baixada del Bastiments és bona, per això hi ha sempre esquiadors de muntanya. Avui els bonys són entretinguts, és com un joc, em sento lliure.

Paro per descansar i faig aquesta foto amb el mòbil. Mentre disparo, busco el contrast dels que pugen amb el perfil de la muntanya. Vull fotografiar l’esforç, cadascú el seu, però tots recolzant-se durant l’excursió. Les siluetes em recorden les imatges alpines de primers de segle: una lluita dels excursionistes, sempre amb el bastó, sempre en grup, sempre buscant-se un lloc en la immensitat. Ara han canviat, és més fàcil veure l’alpinista sol, lluitant contra tot.

A casa milloro tant com puc la qualitat de la foto: la perfilo una mica i li trec boira. El resultat és més fosc, més dramàtic. Qualsevol diria que el torb ens queia al damunt. Avui, tot i la qualitat dubtosa, la tinc de fons de pantalla. L’esforç dels que pujaven em dona energia.

Per què ens formem (I)

Amb aquesta sèrie d’articles vull reflexionar sobre un possible canvi de paradigma, passant del vincle entre formació i treball al vincle entre associacionisme, formació i treball. 

Com amb cada canvi de govern, es torna a debatre sobre quina educació volem per als nostres fills. De nou, s’ha posat sobre la taula un debat de fons sobre l’educació tova o dura i d’altres de superficials, sobre la setmana blanca o els exàmens de setembre.

És una decepció esperada, perquè en un país on l’índex de fracàs escolar es troba entre els més alts d’europa i augmenta enlloc de baixar, només puc concloure que els successius governs i els diferents partits polítics han estat els primers en fracassar. Però no esperava que en el debat s'obviïn algunes línies mestres que jo creia de consens: Per exemple, les que reflecteix l’informe PISA, o les dades de la Comissió Europea.

Mes enllà de la terminologia eufemística sempre mentidera, el debat sobre escola tova-dura és el que podem reflexar de manera escueta en educació progressista vs educació conservadora o renovació pedagògica vs escola tradicional. O més concretament: escola heterogènia vs escola homogènia, formació integral de la persona atenent els seus interessos vs aprenentatge i disciplina, educació per a formar persones lliures vs educació per al treball, etc. Ara per ara, sembla que l’educació dura està guanyant terreny als mitjans de comunicació.

El model tradicional (dur, conservador, etc.) ha establert les línies de l’èxit i del fracàs de manera molt clara, per a simplificar la gestió burocràtica dels alumnes. Per a garantir l’èxit dels qui no tenien dificultats en l’aprenentatge, sovint despreocupant-se dels qui en tenien. 

Espanya és dels quatre països amb menor índex de finalització de secundària, no arriba al 60% d'èxit. Al mateix temps és l’únic de la UE que baixa de forma significativa en els darrers deu anys (6 punts, les dades d’eurostat aquí). Paral·lelament, l'educació secundària ha obviat l’assessorament en la transició de l’escola al treball. I això es nota en ciutats com l’Hospitalet, on la responsabilitat de canviar la perspectiva dels joves que abandonaven l’educació secundària la va haver de prendre l’Ajuntament, impulsant un programa propi d’orientació i assessorament. Aquest fet es greu, perquè la responsabilitat d'aquesta tasca recau en els instituts i per tant, en l'administració de la Generalitat.

Els defensors de l’educació dura han acceptat i parlat amb lleugeresa d’establir línies per nivells d’aprenentatge ràpid o lent. Es proposa afavorir la homogeneïtat social i de gènere. Es planteja la repetició de cursos. I proposen que no es doni tant de pes a l'educació, sinó a les famílies. Però l’informe  del programa internacional d'avaluació d'estudiants (PISA) que va fer la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va en el sentit contrari  (les dades aquí). El document conclou que les aules cohesionades i diverses, la no repetició de cursos i les línies conjuntes de tots els tipus d’estudiants afavoreixen millors resultats en el sistema educatiu (lectura, matemàtiques, etc.). Les families son benvingudes a l'escola, però no per auditar-les. I inclou un avís per a viatgers: més mestres per aula aporten millors resultats. L'informe vé a dir, que l’educació que atén als interessos de l’alumne és resultadista i tanca aquest debat estèril.

Perquè es resultadista una educació que primer es centra en la persona i després en els continguts? Doncs perquè una persona que sap entendre l’entorn, que aprèn a relacionar-se d’igual a igual, que sent confiança en el seu mestre i companys, que viu l’aprenentatge de forma natural i vinculat a ella, tindrà més possibilitats d’assimilar aprenentatges: llegir, escriure, comptar, etc. En definitiva, podem millorar les puntuacions en aprenentatge, escoltant els alumnes.

Quina Collserola per als nostres fills?

Calor i suor... sento les gotes que em cauen pel front, per les galtes, per tot arreu. La samarreta em molesta. Encara queda el més dret. Arribo al velòdrom d'Horta, abandono la ciutat i m’acosto a on realment vull ser, al camí envoltat d’arbustos. Abans, l’entrada al camí, que si no conegués de sempre no trobaria. Res fa pensar que al costat d'un mur de formigó amb filat de punxes s’entra al reducte natural més important de Barcelona, a Collserola. El camí és lleig, està brut i hi ha cotxes aparcats gairebé fins a la cadena. Just allà fa el primer pendent fort, però curt.

Penso que els arbustos em faran ombra. Però no. Els incendis freqüents, gairebé periòdics durant els anys en que jo era petit i habituals encara, han deixat moltes zones de la serralada malmeses.

Corro. Ara més ràpid perquè és pla, els arbustos ja son arbres i creuo el pont: arribo a la Font de La Marquesa. Està en molt mal estat, només la cuiden els veïns que amb el seu particular estil, fan una feina de manteniment important. Un parell de banyeres blanques fan de dipòsit d’aigua, amb uns tubs per regar. A la tarda els senglars baixen a beure-hi, però ara són les deu del matí. Ja porto vint minuts, vaig bé, però ara vé un infern.

Puja fort, però tot passa molt ràpid, giro a la dreta i faig dues esses, quasi caminant. He de fer un esforç per recuperar un ritme dinàmic. M’hi poso, cent vuitanta pulsacions, encara puc estirar una mica, aguanto. Pujo camí amunt, ja veig la corba de la carretera, em distreu, baixo el ritme inconscientment, més pedres, més camí... el sol pica.

Arribo a Asador Casa Juaco, amb el club al costat, quin lloc més estrany! Com l'entrada al parc des del barri de Canyelles, com la carretera que des de Roquetes va a la Torre del Baró, com les entrades des de Can Caralleu...

Creuo la carretera, al pàrquing hi ha alguns ciclistes i excursionistes, he de dir que cada cop més. Sempre n'hi ha molts més a la banda oest de la serralada que a la banda est. Barcelona no ha fet els deures i el seu cantó de la muntanya fa pena, per dir-ho de forma benevolent.

Hi ha hagut èxits: els ponts que creuen la carretera i el camí de les aigües. Però la tònica són unes senyalitzacions molt millorables i escasses, pocs camins visibles i quasibe cap enllaç clar per a passejar des de la ciutat. Es podrien assenyalar els camins des de punts concorreguts dels barris que limiten amb la serralada. Des de la Plaça Eivissa, des de la Via Júlia, des de la Plaça A. Comín, etc.

A vegades sento dir que hi ha la voluntat preservar Collersola amb no massa gent passejant: jo crec que això és un error greu. Aquest és el nostre entorn i l'hem de conèixer. Potser després ens estranyarem quan veiem gent dinant al costat de l'autopista, al capdavall deu ser normal.

Ara baixaré durant un parell de quilòmetres, enganxo el camí i poso el ritme de creuer, cent setanta-cinc pulsacions. Agafo un sender amagat, em cauen llavors i pol·len pel cap, m’esgarrinxo amb les branques. Em distrec dos minuts i quan torno en si, vull anar més ràpid. Accelero, salto un tronc caigut; ja veig el camí gran, si ara forço el ritme potser arribo en menys d’una hora. Ho intento, fa molta calor, els arbres no sempre tapen el sol. Uns excursionistes pugen amunt, tota una família, em miren, balbucejo una salutació i contesten. Intento anar més ràpid.

Pujades i baixades, encreuaments, poques senyalitzacions, per venir aquí cal un mapa o conèixer el terreny. Un dels primers cops que venia a córrer d'Horta a Can Coll vaig errar en un encreuament i de sobte, estava al cementiri de Collserola. Fins aquí tot normal: després, buscant Can Coll, vaig esperar una senyal que m'ajudés. Va ser en va.

Estic segur que Barcelona es pot obrir a Collserola. Ho farà tard o d'hora. I sense un cost excessiu de recursos. Es poden establir quinze rutes populars i omplir-les de gent: la d’Horta a Cerdanyola pel forat del vent (la d'avui!), la de Roquetes fins al coll de la ventosa, la de la Torre Baró fins al barri de Torre Baró, la de Can Caralleu fins a Sant Pere Màrtir. I tantes altres. Arranjar bé aquests camins i senyalar-los, portar-hi escoles i al mateix temps posar un equip d'informadors a les entrades del parc. La resta de la muntanya? per als experts.

Ara vé el pla, és un camí ample i transitat. Sempre es fa més llarg del que vull, però si vaig ràpid encara podré. No miro el rellotge, només intento anar a un ritme més fort. Aquí hi ha gent, passejant, en bici, una mica de tot. És massa llarg, m’he passat? No ho sé, mai recordo l’entrada. De sobte i a l’esquerra, la senyalització cap a Can Borrell: ha caigut o algú l'ha tirat... Collserola is different, o era Sant Maurici? en fi.

Entro al sender, em creuo amb una parella, arribo al rierol, està sec. Amunt altre cop, queden pocs minuts. Creuo la carretera, deixo el camí de Can Borrell i vaig a la Flor de Maig... la remullada a la piscina serà sensacional!

I mentre em banyi pensaré en el dia que Barcelona s'obrirà a la muntanya, com fa vint anys ho va fer amb el mar. Alcalde, pensa-hi.

Canvi d'etapa al Moviment Laic i Progressista

Amb en Santi Castellà a l'Assemblea del MLP

No puc estar-me de penjar l'enllaç d'accés al Memoràndum de l'assemblea del Moviment Laic i Progressista, celebrada el darrer 14 de febrer. Tot hi  haver finalitzat la meva etapa de President, n'inicio una altra que és extraordinària, a l'Escola Lliure El Sol. M'agrada el camí que estem fent, sento confiança.

On està feta la foto de fons de La walker?

És el març de 2009. L’Arnau s’enfila per la solana del forn, a la vessant est del Roc Melé, a la regió de l’Ariège, frontera de França amb Andorra.

La pujada ha començat creuant un riu pel damunt de les pedres nevades, un art que els esquiadors de muntanya han de dominar. Ara fa molta calor i la neu comença a humitejar-se. Anem fent torns per obrir traça, suem. En les pendents més dretes i mentre pugem, fem caure boles de neu que baixen rodolant.

Després d’unes hores parem, estem cansats. Finalment no arribarem al cim, ens queda a prop, però falta energia. Tot i la calor, la neu es manté prou bé. La baixada és fantàstica, de les millors que recordo: al nostre país costa trobar neu pols, encara que sigui passada pel forn.