La situació de les llars d'infants a Barcelona

En perill les Llars d'infants de la GENERALITAT DE CATALUNYA a BCN

Des del mes de gener d'aquests any s'estan duent a terme un seguit de canvis en la gestió i els pressupostos de les Llar d'Infants de Barcelona que son motiu de preocupació, ja que al nostre entendre posen en perill no només el model d'escola si no directament la seva viabilitat.

A Barcelona hi ha 5 Llars d'Infants, que depenen del Consorci d'Educació de Barcelona però pertanyen a la Generalitat, que les gestiona. Tot i estar sota el paraigua del Consorci, han mantingut sempre algunes diferencies respecte a les Escoles Bressol (de l'Ajuntament) com per exemple les quotes o el sistema de beques.

Algunes d'aquestes escoles estan situades en barris de classe treballadora, barris on es concentren famílies amb dificultats econòmiques i on les conseqüències de l'actual situació econòmica, estan resultant especialment dures.

Des del gener les escoles estan obligades a autofinançar-se. D'una banda, això ha suposat que la Generalitat ha deixat de fer l'aportació directa que feia a les escoles. De l'altra, les escoles han de funcionar només amb els diners de les quotes, que cobren directament a les famílies, sense cap intermediació de la Generalitat i fent per tant, la gestió de cobraments i d'impagaments. Aquí cal afegir que la Generalitat no aporta a l'escola la part corresponent a les quotes dels infants becats (per la pròpia Generalitat). Estem parlant de quantitats importants ja que en aquestes escoles hi ha moltes famílies amb beca. Per exemple a la Llar d'Infants l'Airet (Trinitat nova) hi ha més de 60 infants becats. L'escola ha de fer front amb aquests ingressos a totes les despeses corrents (aigua, llum, menjar, material, neteja, manteniment, etc.). Aquestes superen els 90.000 €/anuals.

Ens preocupa pensar com podrà tirar endavant l'escola, en aquestes condicions. Ens consta que des de la direcció de l'escola s'ha reclamat que s'aportin els diners corresponents a les beques, però no els ho han concedit. Des del Consorci d’Educació proposen a les escoles que busquin altres fonts de finançament, com llogar espais o demanar un crèdit! Ambdues opcions són òbviament inviables i sense sentit.

De cara al proper curs els canvis que ja estan confirmats són els següents:

• Augment de nombre d'infants per aula: 0-1 anys 8 infants (actualment 6), 1-2 anys 13 infants (actualment 10) i 2-3 anys 20 infants (actualment 18). Això significarà, per exemple, que a l'estona del migdia hi haurà 1 monitora amb 40 nens/es de 2-3 anys (a principi de curs alguns ni tant sols han complert els 2 anys). Aquesta ratio no es dona ni a Primària, amb nens i nenes de 6 anys.
  
  
• Augment de preus. El total mensual (escolaritat + menjador) passa a ser de 220€/mes, actualment és de 170€/mes. Això vol dir un augment del 30%. I s'afegeix al darrer punt:

• Es retiren totes les beques, de la part de la quota d'escolaritat (98€/m). Actualment en funció de les rendes familiar i altres motius (per exemple les famílies nombroses) es podia optar a beques que podien arribar al 100% de l'import. Durant el curs 2011-2012 a la Llar d’Infants l’Airet el 43% dels infants estaven becats.

• De la part de la quota de menjador (122€/m) es mantenen només les beques per rendes baixes. Es retira per exemple la beca del 50% per família nombrosa.

Aquests canvis en un barri com la Trinitat Nova portaran segurament al tancament de la Llar d'Infants ja que les famílies no podran pagar aquestes quotes. I tancar escoles és un pas que va molt més enllà d'un simple ajustament. Però a més, fer-ho en barris com aquest, significarà una degradació important de la vida dels infants i les famílies.

Estem molt molestos per la forma com s'estan fent les coses. No hi ha transparència, ni amb nosaltres ni amb la direcció del centre. Les decisions es prenen unilateralment a ultima hora, per evitar qualsevol possibilitat de negociació.

La Llar d'Infants es un espai de convivència, un espai educatiu on es treballen valors com el respecte i l'amistat, un projecte que reforça els vincles, els hàbits i la cohesió social. Creiem en aquests projecte i per això hi portem als nostres fills i filles, i per això ens preocupem davant possibles canvis que n'empitjorin la qualitat. I la Llar d'Infants és també una eina per la conciliació de la vida laboral i familiar. Si tanquem les llars d'infants deixem a les famílies sense cap suport per afrontar la criança dels més petits. Així no es fa anar un país endavant.

Barcelona, abril 2012

AMPA llar d'Infants L'Airet

S'acosta el caos

                                                                                                    Foto: Arnau Goberna

Neva a Barcelona, arriba el caos. I en el caos, sempre se senten coses interessants: les cadenes que no duen els cotxes i que haurien de ser obligatòries, en un entorn on ningú porta pneumàtics d'hivern. Les escoles que no preveuen entrades i sortides. Els proveïments que no arriben. Els serveis que no funcionen. Els accidents. Els qui emulen a makkinen, hakkinen o com es digui. I tot d'altres coses que es repeteixen a cada nevada, una mica com això del pacte fiscal.

Neva, arriba el caos. I per evitar-lo, un mestre tancarà les persianes perquè els infants no mirin per la finestra. Per evitar-lo, un camió amb una pala intentarà passar entre el trànsit saturat i és clar, no podrà treure la neu amb la pala. Per evitar-lo, uns pares posaran un plàstic al cotxet dels seus fills, perquè la neu no els caigui a sobre. I així ens acostarem al final. A Finlàndia el dia que surt el sol els infants surten al pati. I és normal, fa mesos que no veuen la llum quasibé. Però és que aquí neva un dia a l'any, aprofitem-ho!

Neva, arriba el caos. O potser no, potser para i els nens i nenes es queden sense fer boles de neu...

Quina Collserola per als nostres fills?

Calor i suor... sento les gotes que em cauen pel front, per les galtes, per tot arreu. La samarreta em molesta. Encara queda el més dret. Arribo al velòdrom d'Horta, abandono la ciutat i m’acosto a on realment vull ser, al camí envoltat d’arbustos. Abans, l’entrada al camí, que si no conegués de sempre no trobaria. Res fa pensar que al costat d'un mur de formigó amb filat de punxes s’entra al reducte natural més important de Barcelona, a Collserola. El camí és lleig, està brut i hi ha cotxes aparcats gairebé fins a la cadena. Just allà fa el primer pendent fort, però curt.

Penso que els arbustos em faran ombra. Però no. Els incendis freqüents, gairebé periòdics durant els anys en que jo era petit i habituals encara, han deixat moltes zones de la serralada malmeses.

Corro. Ara més ràpid perquè és pla, els arbustos ja son arbres i creuo el pont: arribo a la Font de La Marquesa. Està en molt mal estat, només la cuiden els veïns que amb el seu particular estil, fan una feina de manteniment important. Un parell de banyeres blanques fan de dipòsit d’aigua, amb uns tubs per regar. A la tarda els senglars baixen a beure-hi, però ara són les deu del matí. Ja porto vint minuts, vaig bé, però ara vé un infern.

Puja fort, però tot passa molt ràpid, giro a la dreta i faig dues esses, quasi caminant. He de fer un esforç per recuperar un ritme dinàmic. M’hi poso, cent vuitanta pulsacions, encara puc estirar una mica, aguanto. Pujo camí amunt, ja veig la corba de la carretera, em distreu, baixo el ritme inconscientment, més pedres, més camí... el sol pica.

Arribo a Asador Casa Juaco, amb el club al costat, quin lloc més estrany! Com l'entrada al parc des del barri de Canyelles, com la carretera que des de Roquetes va a la Torre del Baró, com les entrades des de Can Caralleu...

Creuo la carretera, al pàrquing hi ha alguns ciclistes i excursionistes, he de dir que cada cop més. Sempre n'hi ha molts més a la banda oest de la serralada que a la banda est. Barcelona no ha fet els deures i el seu cantó de la muntanya fa pena, per dir-ho de forma benevolent.

Hi ha hagut èxits: els ponts que creuen la carretera i el camí de les aigües. Però la tònica són unes senyalitzacions molt millorables i escasses, pocs camins visibles i quasibe cap enllaç clar per a passejar des de la ciutat. Es podrien assenyalar els camins des de punts concorreguts dels barris que limiten amb la serralada. Des de la Plaça Eivissa, des de la Via Júlia, des de la Plaça A. Comín, etc.

A vegades sento dir que hi ha la voluntat preservar Collersola amb no massa gent passejant: jo crec que això és un error greu. Aquest és el nostre entorn i l'hem de conèixer. Potser després ens estranyarem quan veiem gent dinant al costat de l'autopista, al capdavall deu ser normal.

Ara baixaré durant un parell de quilòmetres, enganxo el camí i poso el ritme de creuer, cent setanta-cinc pulsacions. Agafo un sender amagat, em cauen llavors i pol·len pel cap, m’esgarrinxo amb les branques. Em distrec dos minuts i quan torno en si, vull anar més ràpid. Accelero, salto un tronc caigut; ja veig el camí gran, si ara forço el ritme potser arribo en menys d’una hora. Ho intento, fa molta calor, els arbres no sempre tapen el sol. Uns excursionistes pugen amunt, tota una família, em miren, balbucejo una salutació i contesten. Intento anar més ràpid.

Pujades i baixades, encreuaments, poques senyalitzacions, per venir aquí cal un mapa o conèixer el terreny. Un dels primers cops que venia a córrer d'Horta a Can Coll vaig errar en un encreuament i de sobte, estava al cementiri de Collserola. Fins aquí tot normal: després, buscant Can Coll, vaig esperar una senyal que m'ajudés. Va ser en va.

Estic segur que Barcelona es pot obrir a Collserola. Ho farà tard o d'hora. I sense un cost excessiu de recursos. Es poden establir quinze rutes populars i omplir-les de gent: la d’Horta a Cerdanyola pel forat del vent (la d'avui!), la de Roquetes fins al coll de la ventosa, la de la Torre Baró fins al barri de Torre Baró, la de Can Caralleu fins a Sant Pere Màrtir. I tantes altres. Arranjar bé aquests camins i senyalar-los, portar-hi escoles i al mateix temps posar un equip d'informadors a les entrades del parc. La resta de la muntanya? per als experts.

Ara vé el pla, és un camí ample i transitat. Sempre es fa més llarg del que vull, però si vaig ràpid encara podré. No miro el rellotge, només intento anar a un ritme més fort. Aquí hi ha gent, passejant, en bici, una mica de tot. És massa llarg, m’he passat? No ho sé, mai recordo l’entrada. De sobte i a l’esquerra, la senyalització cap a Can Borrell: ha caigut o algú l'ha tirat... Collserola is different, o era Sant Maurici? en fi.

Entro al sender, em creuo amb una parella, arribo al rierol, està sec. Amunt altre cop, queden pocs minuts. Creuo la carretera, deixo el camí de Can Borrell i vaig a la Flor de Maig... la remullada a la piscina serà sensacional!

I mentre em banyi pensaré en el dia que Barcelona s'obrirà a la muntanya, com fa vint anys ho va fer amb el mar. Alcalde, pensa-hi.