25 de gener de 2012

El Miquel i l'Olga tornen




No havia publicat aquest post abans, perquè no n'estava segur. Però he sentit la cançó moltes vegades i sempre arribo a la mateixa conclusió: no parla de cap parella, ni de si van o tornen, ni de si s'estimen més que ahir: senzillament, parla del final del tripartit. Rigor mortis.

24 de gener de 2012

Castes i impostos

                                                                                                 cohdra, www.morguefile.com

Quan poso la ràdio, sento a dir que un dia vam viure com a rics i que això no ens tocava, que el que ens mereixem és molt menys. Quan els amics van de viatge a la Índia, m'expliquen que allà hi ha castes i que és molt dur, perquè els de les castes baixes mai poden canviar el rumb de la seva vida. I quan miro el compte corrent, penso que he pagat coses que ningú paga perquè pel que es veu, pagar impostos no mola. I al final, quan penso en totes aquestes coses a la vegada, m'adono que el nostre país és com una empresa a punt del col·lapse, on ja ningú pensa en el projecte compartit. Aquella empresa que només se salva amb un canvi cultural radical: si ens hi posem, potser tenim una possibilitat.

I és que fa uns dies vaig llegir l'enèsim article, on explicava que el 53% del PIB de l'Estat espanyol correspon al treball no remunerat (CSIC). Una proporció que si es regularitzés encara que fos parcialment, podria incrementar substancialment aquest PIB (el mateix estudi parla d'un 126%!) fent aflorar llocs de treball, permetent l'accés a serveis bàsics a les dones (la majoria) que el duen a terme. La llei de dependència concedeix barems i suports caminant en aquesta línia, reconèixer la feina de suport a persones dependents que fan moltes dones. Però la intenció política avui, és de bloquejar l'aplicació de la llei, aturar els ajuts.

També fa uns dies vaig compartir amb alguns companys, que he pagat els impostos corresponents a la contractació d'una persona que ens ajudava a casa. L'expressió de sorpresa va ser gran. I va anar seguida d'una explicació completament inútil sobre el sentit de pagar impostos, sobre la necessitat de reconèixer el treball submergit, sobre perquè tenim un el 20% d'atur que ens impedeix finançar-nos a preus normals, sobre els drets dels treballadors, sobre els 4 milions de treballadors submergits, sobre el 17% del PIB que això representa. Tant li fot, millor això que pagar el que toca per les coses. Dissimulem, que potser sembla que som rics.

I així, entre dones a qui no paguem res i altres dones (no només, és cert) per a qui no paguem els impostos, penso que vivim en un país de castes, en un país incult social i econòmicament. En un país discriminador, que ho és perquè ho som nosaltres. En un país que no se'n sortirà perquè hi falten les dones.

En aquest país vull i demano un canvi cultural, un canvi de mentalitat, que digui que jo pago els meus impostos, també per als treballadors que contracto. I que si tu no els pagues no et mereixes parlar amb mi. Un canvi cultural en que les persones entenguin com funciona l'economia d'un país, qui paga i com es gasta. Un canvi cultural basat en el respecte als demés com a primer pas per al respecte a un mateix. Un canvi cultural radical, un canvi il·lusionant de mentalitat que digui que ens en sortim, però que requereix un lideratge que no veig enlloc. El lideratge del canvi cultural, del canvi del temps, que serà el lideratge d'un país que potser així se'n sortirà.