Quina Collserola per als nostres fills?

Calor i suor... sento les gotes que em cauen pel front, per les galtes, per tot arreu. La samarreta em molesta. Encara queda el més dret. Arribo al velòdrom d'Horta, abandono la ciutat i m’acosto a on realment vull ser, al camí envoltat d’arbustos. Abans, l’entrada al camí, que si no conegués de sempre no trobaria. Res fa pensar que al costat d'un mur de formigó amb filat de punxes s’entra al reducte natural més important de Barcelona, a Collserola. El camí és lleig, està brut i hi ha cotxes aparcats gairebé fins a la cadena. Just allà fa el primer pendent fort, però curt.

Penso que els arbustos em faran ombra. Però no. Els incendis freqüents, gairebé periòdics durant els anys en que jo era petit i habituals encara, han deixat moltes zones de la serralada malmeses.

Corro. Ara més ràpid perquè és pla, els arbustos ja son arbres i creuo el pont: arribo a la Font de La Marquesa. Està en molt mal estat, només la cuiden els veïns que amb el seu particular estil, fan una feina de manteniment important. Un parell de banyeres blanques fan de dipòsit d’aigua, amb uns tubs per regar. A la tarda els senglars baixen a beure-hi, però ara són les deu del matí. Ja porto vint minuts, vaig bé, però ara vé un infern.

Puja fort, però tot passa molt ràpid, giro a la dreta i faig dues esses, quasi caminant. He de fer un esforç per recuperar un ritme dinàmic. M’hi poso, cent vuitanta pulsacions, encara puc estirar una mica, aguanto. Pujo camí amunt, ja veig la corba de la carretera, em distreu, baixo el ritme inconscientment, més pedres, més camí... el sol pica.

Arribo a Asador Casa Juaco, amb el club al costat, quin lloc més estrany! Com l'entrada al parc des del barri de Canyelles, com la carretera que des de Roquetes va a la Torre del Baró, com les entrades des de Can Caralleu...

Creuo la carretera, al pàrquing hi ha alguns ciclistes i excursionistes, he de dir que cada cop més. Sempre n'hi ha molts més a la banda oest de la serralada que a la banda est. Barcelona no ha fet els deures i el seu cantó de la muntanya fa pena, per dir-ho de forma benevolent.

Hi ha hagut èxits: els ponts que creuen la carretera i el camí de les aigües. Però la tònica són unes senyalitzacions molt millorables i escasses, pocs camins visibles i quasibe cap enllaç clar per a passejar des de la ciutat. Es podrien assenyalar els camins des de punts concorreguts dels barris que limiten amb la serralada. Des de la Plaça Eivissa, des de la Via Júlia, des de la Plaça A. Comín, etc.

A vegades sento dir que hi ha la voluntat preservar Collersola amb no massa gent passejant: jo crec que això és un error greu. Aquest és el nostre entorn i l'hem de conèixer. Potser després ens estranyarem quan veiem gent dinant al costat de l'autopista, al capdavall deu ser normal.

Ara baixaré durant un parell de quilòmetres, enganxo el camí i poso el ritme de creuer, cent setanta-cinc pulsacions. Agafo un sender amagat, em cauen llavors i pol·len pel cap, m’esgarrinxo amb les branques. Em distrec dos minuts i quan torno en si, vull anar més ràpid. Accelero, salto un tronc caigut; ja veig el camí gran, si ara forço el ritme potser arribo en menys d’una hora. Ho intento, fa molta calor, els arbres no sempre tapen el sol. Uns excursionistes pugen amunt, tota una família, em miren, balbucejo una salutació i contesten. Intento anar més ràpid.

Pujades i baixades, encreuaments, poques senyalitzacions, per venir aquí cal un mapa o conèixer el terreny. Un dels primers cops que venia a córrer d'Horta a Can Coll vaig errar en un encreuament i de sobte, estava al cementiri de Collserola. Fins aquí tot normal: després, buscant Can Coll, vaig esperar una senyal que m'ajudés. Va ser en va.

Estic segur que Barcelona es pot obrir a Collserola. Ho farà tard o d'hora. I sense un cost excessiu de recursos. Es poden establir quinze rutes populars i omplir-les de gent: la d’Horta a Cerdanyola pel forat del vent (la d'avui!), la de Roquetes fins al coll de la ventosa, la de la Torre Baró fins al barri de Torre Baró, la de Can Caralleu fins a Sant Pere Màrtir. I tantes altres. Arranjar bé aquests camins i senyalar-los, portar-hi escoles i al mateix temps posar un equip d'informadors a les entrades del parc. La resta de la muntanya? per als experts.

Ara vé el pla, és un camí ample i transitat. Sempre es fa més llarg del que vull, però si vaig ràpid encara podré. No miro el rellotge, només intento anar a un ritme més fort. Aquí hi ha gent, passejant, en bici, una mica de tot. És massa llarg, m’he passat? No ho sé, mai recordo l’entrada. De sobte i a l’esquerra, la senyalització cap a Can Borrell: ha caigut o algú l'ha tirat... Collserola is different, o era Sant Maurici? en fi.

Entro al sender, em creuo amb una parella, arribo al rierol, està sec. Amunt altre cop, queden pocs minuts. Creuo la carretera, deixo el camí de Can Borrell i vaig a la Flor de Maig... la remullada a la piscina serà sensacional!

I mentre em banyi pensaré en el dia que Barcelona s'obrirà a la muntanya, com fa vint anys ho va fer amb el mar. Alcalde, pensa-hi.