Il·lusió i força

No els conec, però he anat seguint l'activitat de tres alpinistes aquests darrers dies, únicament per l'afició que tinc d'anar a la muntanya. I m'ha impressionat. La força de les persones es contagia, almenys a mi. I m'han contagiat de la il·lusió de pujar a dalt d'un cim que no conec, per una via que no conec, però amb una il·lusió que entenc. No haver estat al cim és el de menys, després d'obrir via fins quasibé a dalt per una tàpia increïble i molt amunt, per acabar intentant-ho per un altre cantó.

La il·lusió és la força, és el motor. La il·lusió fa que les persones moguem projectes molt més grans que nosaltres. La il·lusió permet assolir les cotes més altes de felicitat:

Felicitat per als alpinistes, pujant fins al cim, o fins on sigui que arribin. Per als ciutadans dels països àrabs que lluiten sense res més que la seva voluntat , per consolidar la democràcia, fonamental. Per a les persones que suporten situacions inimaginables al Japó, per apagar un foc que no veuen, en una central que no és seva, treballant per una empresa que no els compensarà mai.

Il·lusió de canviar les situacions d'injustícia, perquè una societat més justa són persones més felices.

Perquè ens formem (i II)

Amb aquesta sèrie d’articles vull reflexionar sobre un possible canvi de paradigma, passant del vincle formació - treball al vincle associacionisme-formació-treball.

La renovació pedagògica ha proposat sempre, que el valor de l’educació és l’infant i que és a través d’ell que cal dissenyar el pla educatiu. Entenent-lo com un tot i amb les seves necessitats i interessos, garantint l’exploració i el joc com a eines rellevants del procés, sabent que els infants aprenen fent, valorant l’experiència.

Però quan arribem a la educació secundària, tot s’orienta a la transmissió d’aprenentatges. Progressivament deixem de parlar d’educació i parlem de formació. Ja no pensem en la integralitat de les persones, sinó en els conceptes a assimilar.

Deixem de parlar d’educació perquè se suposa que hi ha unes actituds, habilitats i coneixements bàsics que ja s’han adquirit. Se suposa que sabem relacionar-nos, que entenem el que veiem, que sabem llegir, escriure i comptar. Però aquesta és una base, a partir de la qual cal construir, no només coneixements i habilitats, sinó també actituds i valors.

L’entorn actual és nou, canviant, diferent al de fa només vint anys. Potser no tant en els aspectes purament materials, però si en els aspectes relacionals i socials. Les tecnologies de la comunicació han significat un canvi radical en la forma de conèixer-nos, relacionar-nos i de treballar. També els mitjans de transport ens mouen més ràpidament i més lluny, a un cost més assumible.

En aquest entorn, és més fàcil que es produeixin trencaments. Un, el fracàs escolar i d’abandó dels estudis, que ja vaig comentar a l’anterior article. Un altre, la fractura digital, que és sobretot generacional, però que existeix. Cada trencament porta a una menor participació en l’entorn, social, formatiu, laboral.

Així doncs, cal que parlem de formació, d’acord. Però parlem-ne de la forma àmplia. No restringim el marc, no pensem només en formar-nos per treballar. Resolem cada problema al seu temps. Ens eduquen, ens formem. Però sempre som ciutadans, construint el nostre pensament. Només així em podré emancipar intel·lectual i físicament.

Un exemple conegut en els entorns d’assessorament a la transició de l’escola (institut) al treball és que sovint, els joves plantegen el seu futur en termes inamovibles: “jo no serveixo per estudiar, acabaré treballant al bar de l’oncle”, “la meva família no em pot pagar els estudis, hauré de treballar, i ara encara no vull”, “ no m’agrada estudiar, per a què?”. Davant del fatalisme, hem d’educar la corresponsabilitat, però com? i quan?

En canvi, un dels poders que tenim les persones, és la capacitat de construir els nostres projectes. I una de les necessitats que tenim les persones, és determinar quines són les nostres il·lusions. És per això que penso que és fonamental que aprenguem a gestionar aquestes il·lusions i projectes de forma racional. Saber fer-ho és una eina poderosa per determinar què volem aprendre a fer. I el lloc és l’educació secundària, prèvia garantia de l’autonomia de centres per adaptar el currículum, una altra recomanació de l’informe PISA. I potser l’associacionisme? També.

L’associacionisme és treballar per projectes, és equip i lideratge, és compromís, és ciutadania, és ètica republicana. L’associacionisme és una forma d’aprendre fent, en un marc de relació entre iguals. S’assembla més al que fa l’escola activa, que al que s’acostuma a fer a secundària. I aquest és el seu valor, compromet persones. I sovint, en l’associacionisme hi ha persones compromeses, que no s’han format encara, que tot just han acabat l’educació primària o secundària. Que no tenen clar el seu futur professional.

Treballem doncs aquest escenari: aprofundim en el que fem en l’associacionisme, pensem que a partir d’aquestes il·lusions i projectes podem tenir oportunitats de formació. Perquè no hi ha millor targeta de presentació que la suma d’il·lusió i formació.

Per això la formació associativa és fonamental: perquè a través de la il·lusió redactem projectes, fem pressupostos, posem en marxa un blog, aprenem a liderar equips, llegim, fem un comunicat de premsa. I això són només recursos. Sobretot, posem en valor les nostres capacitats i possibilitats: construïm organitzacions que transformen l’entorn.

La Comissió Europea afirma que les feines requeriran cada cop més alts nivells de competència. Que la  formació ha de ser clau en l’adquisició de competències, des d’una perspectiva holística. El Fòrum Europeu de la Joventut (YFJ) ha proposat des d’anys enrera, que podem complementar les competències de caràcter tècnic (formació professional). Ho podem fer amb aprenentatge a través de les TIC, treball en xarxa, socialització, lectura, desenvolupament de valors i esperit crític. És per això, que és necessari treballar per al reconeixement de la formació associativa, així ho demana el YFJ.

Per això l’Escola Lliure El Sol engega un pla de formació associativa per al conjunt del Moviment Laic i Progressista. Per donar reconeixement formatiu al compromís associatiu i per completar-lo amb les especialitzacions necessàries. Més associacionisme és doncs, més formació. I més formació és més feina.

Bastiments

És el desembre de 2008, aprofito un dissabte per pujar el Pic del Bastiments (Vallter) amb esquís. Una activitat bonica i ja coneguda.

A quarts de nou em poso els esquis. Gaudeixo, més a mesura que sóc més amunt, i especialment al final. Sempre al meu ritme, sentint la remor del vent i el frec dels esquís amb la neu. Avui és consistent, però el vent li ha donat unes formes estranyes.

Vaig sol, però no estic sol. Si no hi hagués ningú, la sensació seria molt intensa. Però ara visc el moment, buscant una part de la meva felicitat.

L’estona al cim no és còmoda, fa vent, com gairebé sempre a Vallter. Als cims del voltant no hi ha ningú. Allà al davant em trobo de nou amb la tuca de Bassibers, una assignatura pendent. La baixada del Bastiments és bona, per això hi ha sempre esquiadors de muntanya. Avui els bonys són entretinguts, és com un joc, em sento lliure.

Paro per descansar i faig aquesta foto amb el mòbil. Mentre disparo, busco el contrast dels que pugen amb el perfil de la muntanya. Vull fotografiar l’esforç, cadascú el seu, però tots recolzant-se durant l’excursió. Les siluetes em recorden les imatges alpines de primers de segle: una lluita dels excursionistes, sempre amb el bastó, sempre en grup, sempre buscant-se un lloc en la immensitat. Ara han canviat, és més fàcil veure l’alpinista sol, lluitant contra tot.

A casa milloro tant com puc la qualitat de la foto: la perfilo una mica i li trec boira. El resultat és més fosc, més dramàtic. Qualsevol diria que el torb ens queia al damunt. Avui, tot i la qualitat dubtosa, la tinc de fons de pantalla. L’esforç dels que pujaven em dona energia.