Bastiments

És el desembre de 2008, aprofito un dissabte per pujar el Pic del Bastiments (Vallter) amb esquís. Una activitat bonica i ja coneguda.

A quarts de nou em poso els esquis. Gaudeixo, més a mesura que sóc més amunt, i especialment al final. Sempre al meu ritme, sentint la remor del vent i el frec dels esquís amb la neu. Avui és consistent, però el vent li ha donat unes formes estranyes.

Vaig sol, però no estic sol. Si no hi hagués ningú, la sensació seria molt intensa. Però ara visc el moment, buscant una part de la meva felicitat.

L’estona al cim no és còmoda, fa vent, com gairebé sempre a Vallter. Als cims del voltant no hi ha ningú. Allà al davant em trobo de nou amb la tuca de Bassibers, una assignatura pendent. La baixada del Bastiments és bona, per això hi ha sempre esquiadors de muntanya. Avui els bonys són entretinguts, és com un joc, em sento lliure.

Paro per descansar i faig aquesta foto amb el mòbil. Mentre disparo, busco el contrast dels que pugen amb el perfil de la muntanya. Vull fotografiar l’esforç, cadascú el seu, però tots recolzant-se durant l’excursió. Les siluetes em recorden les imatges alpines de primers de segle: una lluita dels excursionistes, sempre amb el bastó, sempre en grup, sempre buscant-se un lloc en la immensitat. Ara han canviat, és més fàcil veure l’alpinista sol, lluitant contra tot.

A casa milloro tant com puc la qualitat de la foto: la perfilo una mica i li trec boira. El resultat és més fosc, més dramàtic. Qualsevol diria que el torb ens queia al damunt. Avui, tot i la qualitat dubtosa, la tinc de fons de pantalla. L’esforç dels que pujaven em dona energia.