31 de maig del 2011

Periodisme de superfície


Una de les meves obsessions habituals és com explicar les coses de forma entenedora, sense renunciar a la complexitat. He après a escriure intentant explicar-ho tot, sense omplir el text d’oracions coordinades i subordinades. He intentat parlar parlant sempre menys del que voldria, però sense renunciar als detalls. I sobretot, he evitat parlar de coses que no sé, una tendència natural en molts, com jo mateix.

Per això cada cop més, em costa seguir l’actualitat informativa sense perdre la paciència. Molts anys de televisió i diari, uns quants de ràdio i ara, diaris online al mòbil, m’han fet arribar a la conclusió que costa molt parlar d’una cosa que no coneixes: justament això que es demana als periodistes.

En aquests anys de medialife, he sentit grans radiofonistes demanant cada dia i durant mesos, receptes per sortir de la crisi. Receptes, receptes, receptes! Algú ho entén? Jo no. També he vist com després de les eleccions, s'entrevistava més als elegits per xenòfobs, que no pas per haver guanyat centenars de regidors. He sentit els periodistes enfadats, per les quotes de presència partidista en període electoral, per després i un cop alliberats, obviar directament l’existència d’algunes forces polítiques parlamentàries o municipals.

He llegit articles copiats de notes de premsa en un, dos i tres diaris, llegits en un mateix minut. Perquè volem doncs aquests diaris? Encara més, perquè no hi ha l’aplicació d’EFE per a blackberry? Acabarem abans.

He llegit preguntes incomprensibles, al prompter popular dels programes del matí. Preguntes impossibles de respondre, que situen l’enquestat en un dilema irreal. El pitjor és que feta la telepregunta, es fa ciència política d’una resposta que fa un col·lectiu, que en cap cas és aleatori. Com a molt, és un col·lectiu indeterminat.

He sentit com alguns tertulians parlen de la política com el mal de tot, moltes més vegades que no els he sentit crítica a l’empresa, a la banca o als professors universitaris que negaven la bombolla immobiliària, per citars alguns exemples.


També he sentit que els funcionaris són pitjors que la resta. Jo no sé si és així, però d’entrada em pregunto: i la resta? i els periodistes?

Jo no sóc un expert en la crisi, ni en política, ni en la majoria de coses. Però intento buscar una certa coherència en les coses que faig i sobretot, les que penso. I per això, necessito uns mitjans de comunicació que no em tractin d’imbècil: que em facin pensar, que m’ensenyin els matisos de les coses reals, que tinguin un fil conductor, que busquin aquesta coherència a vegades difícil de trobar i sobretot, de gestionar.

Jo necessito que els periodistes que segueixo contrastin les coses que m’expliquen. I si no poden, que m’ho diguin. Per això fa temps que crec que cal tancar les facultats de periodisme, per a convertir-lo en una formació post-universitària per a persones que almenys, sabran de que em parlen. Llàstima que el model actual de formació universitària no funciona ben bé així...

16 de maig del 2011

Mistos electorals: quan la política serveix per a cremar persones



SOS Racisme ha iniciat la campanya dels Mistos electorals, amb l'objectiu de fer visible com s'està enfocant el debat electoral sobre les persones immigrades.

Els vídeos estan molt ben fets:
http://mistoselectorals.wordpress.com/

Vist això, és clar que queda molt a fer. Però ara que tenim eleccions, anem a guanyar múscul per a defensar els drets de les persones! lluitem contra la demagògia! Reivindiquem la complexitat!

6 de maig del 2011

... i els màrtirs també


Una cançó brutal dels Chumbawamba, en la lluita per recuperar el sentit de la paraula, davant la idea unívoca del terror.

5 de maig del 2011

Els soldats estan de moda...


Hi ha èpoques en que es posa de moda ser soldat. Ara, la parafernàlia de l'atac a Bin Laden ha estat una campanya mediàtica increïble, amb explicacions detallades, terminologia tècnica inclosa.

Però la realitat del soldat és una altra: els Manel, amb l'ajuda de Steven Spielberg, ho expliquen en aquesta cançó.

4 de maig del 2011

Dibuixant el camí del pluralisme



Els darrers dies hem coincidit diversos cops amb José Manuel López, director de la Fundació Pluralismo y Convivencia, depenent del Ministeri de Justícia. Amb ell hem pogut intercanviar impressions, sobre la convivència i la religió en el marc local.

Tots coincidim en que la gestió municipal és complexa, per la necessitat que té de donar les primeres i principals respostes a les necessitats de les persones. En matèria de convivència, la realitat és que cal tenir la informació justa i necessària i sobretot, una anàlisi lliure de prejudicis, racional.

Ara bé, una cosa és clara i és que hi ha determinats debats polítics que només han servit per complicar-nos la vida: és el cas del debat sobre el burka inexistent. No hi ha cap dona que en dugui a Espanya, segons les dades del CIS i de la policia. I per als interessats en el tema, hi ha 100 dones que duen nicab. La meitat és personal de les ambaixades i l’altra són dones converses. Per tant, de que parlem? de la manca de coneixement, que porta al conflicte.

La realitat és hi ha un volum important d’activitat de les religions en l’àmbit local, trobades de grups, celebracions, etc. A més, les persones mostren la necessitat de veure protegit el seu espai personal, davant de la omnipotència de la religió catòlica. En aquest marc, l’aconfessionalitat de l’estat ha de facilitar que la gestió del dia a dia sigui equilibrada. Com? Situant l’activitat de les confessions religioses en el marc de la gestió pública. I de la mateixa manera, vincular la demanda de les persones religioses, en aquest àmbit de la gestió.

El pla de treball de la Fundació Pluralismo y convivencia va en aquest sentit, formar i dotar de les eines als municipis. En especial perquè puguin i sàpiguen com prendre les decisions relacionades amb la convivència religiosa des d’un marc de gestió, és a dir, d’igualtat entre persones. A mi em sembla que és un pas necessari, malgrat que no el darrer. Situant a tothom en un marc d’igualtat en la relació ajudem a la construcció de l’espai laic, d’igualtat de drets i oportunitats. Estic segur que el món municipal ho agrairà, només cal esperar uns anys a veure’n els reslultats.