El Miquel i l'Olga tornen

No havia publicat aquest post abans, perquè no n'estava segur. Però he sentit la cançó moltes vegades i sempre arribo a la mateixa conclusió: no parla de cap parella, ni de si van o tornen, ni de si s'estimen més que ahir: senzillament, parla del final del tripartit. Rigor mortis.

Castes i impostos

                                                                                                 cohdra, www.morguefile.com

Quan poso la ràdio, sento a dir que un dia vam viure com a rics i que això no ens tocava, que el que ens mereixem és molt menys. Quan els amics van de viatge a la Índia, m'expliquen que allà hi ha castes i que és molt dur, perquè els de les castes baixes mai poden canviar el rumb de la seva vida. I quan miro el compte corrent, penso que he pagat coses que ningú paga perquè pel que es veu, pagar impostos no mola. I al final, quan penso en totes aquestes coses a la vegada, m'adono que el nostre país és com una empresa a punt del col·lapse, on ja ningú pensa en el projecte compartit. Aquella empresa que només se salva amb un canvi cultural radical: si ens hi posem, potser tenim una possibilitat.

I és que fa uns dies vaig llegir l'enèsim article, on explicava que el 53% del PIB de l'Estat espanyol correspon al treball no remunerat (CSIC). Una proporció que si es regularitzés encara que fos parcialment, podria incrementar substancialment aquest PIB (el mateix estudi parla d'un 126%!) fent aflorar llocs de treball, permetent l'accés a serveis bàsics a les dones (la majoria) que el duen a terme. La llei de dependència concedeix barems i suports caminant en aquesta línia, reconèixer la feina de suport a persones dependents que fan moltes dones. Però la intenció política avui, és de bloquejar l'aplicació de la llei, aturar els ajuts.

També fa uns dies vaig compartir amb alguns companys, que he pagat els impostos corresponents a la contractació d'una persona que ens ajudava a casa. L'expressió de sorpresa va ser gran. I va anar seguida d'una explicació completament inútil sobre el sentit de pagar impostos, sobre la necessitat de reconèixer el treball submergit, sobre perquè tenim un el 20% d'atur que ens impedeix finançar-nos a preus normals, sobre els drets dels treballadors, sobre els 4 milions de treballadors submergits, sobre el 17% del PIB que això representa. Tant li fot, millor això que pagar el que toca per les coses. Dissimulem, que potser sembla que som rics.

I així, entre dones a qui no paguem res i altres dones (no només, és cert) per a qui no paguem els impostos, penso que vivim en un país de castes, en un país incult social i econòmicament. En un país discriminador, que ho és perquè ho som nosaltres. En un país que no se'n sortirà perquè hi falten les dones.

En aquest país vull i demano un canvi cultural, un canvi de mentalitat, que digui que jo pago els meus impostos, també per als treballadors que contracto. I que si tu no els pagues no et mereixes parlar amb mi. Un canvi cultural en que les persones entenguin com funciona l'economia d'un país, qui paga i com es gasta. Un canvi cultural basat en el respecte als demés com a primer pas per al respecte a un mateix. Un canvi cultural radical, un canvi il·lusionant de mentalitat que digui que ens en sortim, però que requereix un lideratge que no veig enlloc. El lideratge del canvi cultural, del canvi del temps, que serà el lideratge d'un país que potser així se'n sortirà. 

Torturing James Hetfield

Els Chumbawamba són una banda de llibertaris anglesos que, després de tenir una etapa un tant mainstream durant els anys 90, han passat a fer un folk reivindicatiu i satíric. Aquesta vegada han fet un homenatge a James Hetfield, cantant d'una banda anomenada Metallica.

I l'han torturat, fent-li escoltar els seus discos, perquè entengui que és la llibertat.

Memòries

Aquest diumenge he tornat a escalar, tres anys després de l’última cresta i cinc després de l’última paret. Sabia que la tècnica i els moviments serien instintius, per allò de la memòria procedimental. L’experiència ha estat que la sistemàtica dels moviments ha estat normalíssima, no he trobat a faltar cap recurs. La memòria procedimental ha guardat registre de les sensacions i moviments mecànics que s’hi associen. Els coneixements i la gestió de l’activitat també en formen part. És una memòria a llarg termini i s’adquireix per la repetició sistemàtica d’una activitat.

Amb tot, hi ha una part de l’activitat que en que he perdut bona part de la capacitat. La percepció del risc ha estat força més elevada de l’habitual i fins i tot convenient, en especial al llarg dels primers metres d’escalada. M’ho esperava, però no sabia com es mostraria. I ho ha fet obligant les cames a empènyer endavant, obligant-me a anar enganxat a la paret. Metre a metre he pogut situar-me en el punt d’equilibri, fonamental per a pujar bé.

La sensació de buit s’educa amb la pràctica constant i propera, permetent racionalitzar el risc. En la mesura en que es repeteix l’activitat, un es pot centrar més en els moviments i maniobres del moment.

Al final, una via solitària i amagada al Solsonès, a Vilamala concretament, allà on diuen que van deixar els motlles de Montserrat després d’haver-la creat. Ideal per a fer-hi excursions de tota mena.

Periodisme de superfície

Una de les meves obsessions habituals és com explicar les coses de forma entenedora, sense renunciar a la complexitat. He après a escriure intentant explicar-ho tot, sense omplir el text d’oracions coordinades i subordinades. He intentat parlar parlant sempre menys del que voldria, però sense renunciar als detalls. I sobretot, he evitat parlar de coses que no sé, una tendència natural en molts, com jo mateix.

Per això cada cop més, em costa seguir l’actualitat informativa sense perdre la paciència. Molts anys de televisió i diari, uns quants de ràdio i ara, diaris online al mòbil, m’han fet arribar a la conclusió que costa molt parlar d’una cosa que no coneixes: justament això que es demana als periodistes.

En aquests anys de medialife, he sentit grans radiofonistes demanant cada dia i durant mesos, receptes per sortir de la crisi. Receptes, receptes, receptes! Algú ho entén? Jo no. També he vist com després de les eleccions, s'entrevistava més als elegits per xenòfobs, que no pas per haver guanyat centenars de regidors. He sentit els periodistes enfadats, per les quotes de presència partidista en període electoral, per després i un cop alliberats, obviar directament l’existència d’algunes forces polítiques parlamentàries o municipals.

He llegit articles copiats de notes de premsa en un, dos i tres diaris, llegits en un mateix minut. Perquè volem doncs aquests diaris? Encara més, perquè no hi ha l’aplicació d’EFE per a blackberry? Acabarem abans.

He llegit preguntes incomprensibles, al prompter popular dels programes del matí. Preguntes impossibles de respondre, que situen l’enquestat en un dilema irreal. El pitjor és que feta la telepregunta, es fa ciència política d’una resposta que fa un col·lectiu, que en cap cas és aleatori. Com a molt, és un col·lectiu indeterminat.

He sentit com alguns tertulians parlen de la política com el mal de tot, moltes més vegades que no els he sentit crítica a l’empresa, a la banca o als professors universitaris que negaven la bombolla immobiliària, per citars alguns exemples.


També he sentit que els funcionaris són pitjors que la resta. Jo no sé si és així, però d’entrada em pregunto: i la resta? i els periodistes?

Jo no sóc un expert en la crisi, ni en política, ni en la majoria de coses. Però intento buscar una certa coherència en les coses que faig i sobretot, les que penso. I per això, necessito uns mitjans de comunicació que no em tractin d’imbècil: que em facin pensar, que m’ensenyin els matisos de les coses reals, que tinguin un fil conductor, que busquin aquesta coherència a vegades difícil de trobar i sobretot, de gestionar.

Jo necessito que els periodistes que segueixo contrastin les coses que m’expliquen. I si no poden, que m’ho diguin. Per això fa temps que crec que cal tancar les facultats de periodisme, per a convertir-lo en una formació post-universitària per a persones que almenys, sabran de que em parlen. Llàstima que el model actual de formació universitària no funciona ben bé així...

Mistos electorals: quan la política serveix per a cremar persones

SOS Racisme ha iniciat la campanya dels Mistos electorals, amb l'objectiu de fer visible com s'està enfocant el debat electoral sobre les persones immigrades.

Els vídeos estan molt ben fets:
http://mistoselectorals.wordpress.com/

Vist això, és clar que queda molt a fer. Però ara que tenim eleccions, anem a guanyar múscul per a defensar els drets de les persones! lluitem contra la demagògia! Reivindiquem la complexitat!

... i els màrtirs també

Una cançó brutal dels Chumbawamba, en la lluita per recuperar el sentit de la paraula, davant la idea unívoca del terror.