17 de juny de 2011

Memòries


Aquest diumenge he tornat a escalar, tres anys després de l’última cresta i cinc després de l’última paret. Sabia que la tècnica i els moviments serien instintius, per allò de la memòria procedimental. L’experiència ha estat que la sistemàtica dels moviments ha estat normalíssima, no he trobat a faltar cap recurs. La memòria procedimental ha guardat registre de les sensacions i moviments mecànics que s’hi associen. Els coneixements i la gestió de l’activitat també en formen part. És una memòria a llarg termini i s’adquireix per la repetició sistemàtica d’una activitat.

Amb tot, hi ha una part de l’activitat que en que he perdut bona part de la capacitat. La percepció del risc ha estat força més elevada de l’habitual i fins i tot convenient, en especial al llarg dels primers metres d’escalada. M’ho esperava, però no sabia com es mostraria. I ho ha fet obligant les cames a empènyer endavant, obligant-me a anar enganxat a la paret. Metre a metre he pogut situar-me en el punt d’equilibri, fonamental per a pujar bé.

La sensació de buit s’educa amb la pràctica constant i propera, permetent racionalitzar el risc. En la mesura en que es repeteix l’activitat, un es pot centrar més en els moviments i maniobres del moment.

Al final, una via solitària i amagada al Solsonès, a Vilamala concretament, allà on diuen que van deixar els motlles de Montserrat després d’haver-la creat. Ideal per a fer-hi excursions de tota mena.