Periodisme de superfície

Una de les meves obsessions habituals és com explicar les coses de forma entenedora, sense renunciar a la complexitat. He après a escriure intentant explicar-ho tot, sense omplir el text d’oracions coordinades i subordinades. He intentat parlar parlant sempre menys del que voldria, però sense renunciar als detalls. I sobretot, he evitat parlar de coses que no sé, una tendència natural en molts, com jo mateix.

Per això cada cop més, em costa seguir l’actualitat informativa sense perdre la paciència. Molts anys de televisió i diari, uns quants de ràdio i ara, diaris online al mòbil, m’han fet arribar a la conclusió que costa molt parlar d’una cosa que no coneixes: justament això que es demana als periodistes.

En aquests anys de medialife, he sentit grans radiofonistes demanant cada dia i durant mesos, receptes per sortir de la crisi. Receptes, receptes, receptes! Algú ho entén? Jo no. També he vist com després de les eleccions, s'entrevistava més als elegits per xenòfobs, que no pas per haver guanyat centenars de regidors. He sentit els periodistes enfadats, per les quotes de presència partidista en període electoral, per després i un cop alliberats, obviar directament l’existència d’algunes forces polítiques parlamentàries o municipals.

He llegit articles copiats de notes de premsa en un, dos i tres diaris, llegits en un mateix minut. Perquè volem doncs aquests diaris? Encara més, perquè no hi ha l’aplicació d’EFE per a blackberry? Acabarem abans.

He llegit preguntes incomprensibles, al prompter popular dels programes del matí. Preguntes impossibles de respondre, que situen l’enquestat en un dilema irreal. El pitjor és que feta la telepregunta, es fa ciència política d’una resposta que fa un col·lectiu, que en cap cas és aleatori. Com a molt, és un col·lectiu indeterminat.

He sentit com alguns tertulians parlen de la política com el mal de tot, moltes més vegades que no els he sentit crítica a l’empresa, a la banca o als professors universitaris que negaven la bombolla immobiliària, per citars alguns exemples.


També he sentit que els funcionaris són pitjors que la resta. Jo no sé si és així, però d’entrada em pregunto: i la resta? i els periodistes?

Jo no sóc un expert en la crisi, ni en política, ni en la majoria de coses. Però intento buscar una certa coherència en les coses que faig i sobretot, les que penso. I per això, necessito uns mitjans de comunicació que no em tractin d’imbècil: que em facin pensar, que m’ensenyin els matisos de les coses reals, que tinguin un fil conductor, que busquin aquesta coherència a vegades difícil de trobar i sobretot, de gestionar.

Jo necessito que els periodistes que segueixo contrastin les coses que m’expliquen. I si no poden, que m’ho diguin. Per això fa temps que crec que cal tancar les facultats de periodisme, per a convertir-lo en una formació post-universitària per a persones que almenys, sabran de que em parlen. Llàstima que el model actual de formació universitària no funciona ben bé així...