23 de març de 2012

Quan succeeix l'inesperat, el 15-M i l'esquerra



                                                                
Quin és el secret del 15-M? Com es va poder consolidar un moviment tant visible de manera inesperada? Quina diferència hi havia entre la manifestació del 14-M i la del 15-M? I sobretot, per a què ens va servir?

Són preguntes i respostes que en Ferran Pedret ens proposa en el seu llibre presentat ahir, en família, a la biblioteca de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Ja n'és la segona edició, la primera va ser el mes de juny. Deu ser perquè la qüestió genera interès. I no només en termes històrics, sinó per entendre què està passant avui i quin pot ser el nostre paper demà.

En Ferran ens proposa que fem una anàlisi racional de la irracionalitat neoliberal. Racional és que el 84% de la càrrega fiscal és sobre les classes treballadores, és que les institucions públiques no poden assumir endeutament ni poden prestar serveis bàsics, mentre les empreses tenen via lliure per endeutar-se fins al límit i maximitzar el benefici a costa del servei (bàsic o no) que presten. Racional és veure la por que ens paralitza, i les retallades duríssimes que estan notant les classes més pobres de la societat.

Però sobretot, ens proposa una acció optimista i deshinibida. Una acció sense por, que busqui recuperar el consens social necessari que permeti disminuïr les quotes de desigualtat cada dia més grans. Una acció que ha de portar, necessàriament, a una millor cohesió d'aquells actors que coincideixen en el diagnòstic: avui no caminem cap a l'objectiu desitjable de millor justícia i qualitat de vida per a tots els ciutadans, sinó ben bé el contrari.

En Ferran ens proposa una estratègia de tres passos, que jo adopto:
  1. Reteixir la consciència que compartim quelcom
  2. Definir el problema al que fem front: la desigualtat
  3. Establir el pla de treball, per a proveïr-nos de drets i serveis universals
Tenim raons per a l'esperança, perquè no és altra cosa que el fruit del nostre esforç. Persistirem.