Quin és el secret del 15-M? Com es va
poder consolidar un moviment tant visible de manera inesperada? Quina
diferència hi havia entre la manifestació del 14-M i la del 15-M? I
sobretot, per a què ens va servir?
Són preguntes i respostes que en
Ferran Pedret ens proposa en el seu llibre presentat ahir, en
família, a la biblioteca de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Ja n'és
la segona edició, la primera va ser el mes de juny. Deu ser perquè
la qüestió genera interès. I no només en termes històrics, sinó
per entendre què està passant avui i quin pot ser el nostre paper
demà.
En Ferran ens proposa que fem una
anàlisi racional de la irracionalitat neoliberal. Racional és que
el 84% de la càrrega fiscal és sobre les classes treballadores, és
que les institucions públiques no poden assumir endeutament ni poden
prestar serveis bàsics, mentre les empreses tenen via lliure per
endeutar-se fins al límit i maximitzar el benefici a costa del
servei (bàsic o no) que presten. Racional és veure la por que ens
paralitza, i les retallades duríssimes que estan notant les classes
més pobres de la societat.
Però sobretot, ens proposa una acció
optimista i deshinibida. Una acció sense por, que busqui recuperar
el consens social necessari que permeti disminuïr les quotes de
desigualtat cada dia més grans. Una acció que ha de portar,
necessàriament, a una millor cohesió d'aquells actors que
coincideixen en el diagnòstic: avui no caminem cap a l'objectiu
desitjable de millor justícia i qualitat de vida per a tots els
ciutadans, sinó ben bé el contrari.
En Ferran ens proposa una estratègia
de tres passos, que jo adopto:
- Reteixir la consciència que compartim quelcom
- Definir el problema al que fem front: la desigualtat
- Establir el pla de treball, per a proveïr-nos de drets i serveis universals
Tenim raons per a l'esperança, perquè no
és altra cosa que el fruit del nostre esforç. Persistirem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada