Vint anys per a la meva filla

                                                                                                                      D'excursió a Collserola

Fa uns dies, vaig anar a la reunió de mares i pares de l’esplai. Bé, més de mares que de pares, ja sabem com va això. I si, la reunió era millor que les que fèiem nosaltres, que no estaven malament perquè vam treballar-hi molt i bé. Però l’equip d’ara ho va fer molt bé. Ens hi vam trobar pares de la nostra època, que ara hi porten els fills petits, que ja són molt grans. I monitors nostres, que tenen fills com els nostres. I cosins, i amics. A l’esplai compten les persones, quan et saludes i xerres, quan saps qui anirà a l’excursió.

Vaig tornar-hi a la tarda i s’hi va quedar la Sila, il·lusionada, al·lucinada. La veritat és que s’ho ha fet tot ella: nosaltres tampoc vam insistir-hi. Només passa que creiem que l’esplai és un bon lloc per anar. I ja se sap que és millor fer les coses en les que creus. Va sortir contenta, em sembla que intueix que pot ser divertit, això de l’esplai.

I fa tres dies hi hem tornat, aquest dissabte amb previsió de pluja i activitat al local. Ja es van coneixent i això avança imparable. M’impressiona la força de les sensacions que he viscut, veient un equip de joves compromesos amb la idea de fer d’Horta un lloc on viure. El primer dia va ser record, avui és sentiment de compromís: com pot ser que vint joves dediquin els seus dissabtes a impulsar un esplai, sense rebre res a canvi? Què els mou? Perquè creuen en l’educació, que tothom critica? Perquè segueixen compromesos amb un país on els joves estan apartats? Intentaré saber-ho. El més fàcil seria dir que per les mateixes raons que nosaltres. Potser si, però potser no del tot.

El que és segur és que als meus inicis també vivíem una crisi i l’Ajuntament no ens pagava les subvencions. Per això vam impulsar un model d’esplai que no en depenia: un model que en línies generals, segueix. Ara, en plena crisi econòmica potser tampoc les cobren. Però el que és clar és que la crisi no és de valors, com diuen sovint. Bé, és crisi de valors per a Millet, per a Armstrong, per a Botín i d’altres com ells. Però no per als joves que fan esplai. Així que ara que hem tornat, estic feliç de saber que la meva filla podrà saber que hi ha una vida per viure com ella vulgui viure-la. I que hi sempre hi haurà algú al seu costat. Això i més, és l’esplai.

DECLARACIÓ AMB MOTIU DEL DIA D’EUROPA

Manllevo la declaració de la Joventut Europea Federalista i adoptada pel Moviment Laic i Progressista, amb motiu del dia d'Europa. Una ocasió necessària, per a reforçar la idea que necessitem consciència europea, per a construïr una europa política forta.

DECLARACIÓ AMB MOTIU DEL DIA D’EUROPA

Ens trobem en un moment crucial de l’historia del nostre continent i del procés de construcció europea. Després de dècades d’avanços, la complicada situació econòmica i social que vivim i les polítiques miops plantejades en clau exclusivament estatal per alguns dels seus líders actuals ens han portat a un punt en el que l’essència mateixa del projecte comú està en entredit. Això ha provocat que entre el jovent hagi crescut l’escepticisme respecte el futur d’Europa.

Així doncs, davant d’aquest escenari, des de la Joventut Europea Federalista de Catalunya volem manifestar que:

1. La millor manera d’acabar amb la dictadura dels mercats que ara regeixen Europa es avançar en el camí de l’unitat. Necessitem unes institucions europees fortes amb capacitat, però també amb determinació, de governar els mercats en lloc de que els mercats governin les institucions i que vetllin pel bé comú.

2. Donat ell context global actual, cada cop és més utòpic que els pobles d’Europa puguin tenir un paper important al món fora d’un procés d’integració regional. Europa no és ja una opció, és una necessitat.

3. Cal avançar cap a una Europa federal unida, no només en l’àmbit de mercat, sinó també políticament i econòmica, amb respecte i reconeixement a la seva diversitat i cultural i lingüística: unitas in diversitas. Una Europa que sigui capaç de ser sentida propera per tothom.

4. La unió econòmica i política ha d’anar acompanyada d‘un model de protecció social que garanteixi la igualtat d’oportunitats i que afavoreixi l’accés universal a la cultura, al coneixement i al pensament crític com a motor del nostre desenvolupament social, científic i econòmic.

5. Davant d’altres potències mundials, Europa ha de tenir com a centre de la seva actuació dins i fora del seu territori el respecte i la lluita pels drets humans i la democràcia sobre el eix del valors tradicionals de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat.

6. Europa ha de ser el que els europeus vulguem que sigui. En aquest sentit, s’han de dur a terme reformes que permetin aprofundir en la democratització del seu funcionament, la promulgació d’una autèntica constitució, l’elecció directa del seu President per sufragi universal com a referent de l’Unió i afavorir l’existència d’una opinió pública europea, davant la confrontació d’interessos estatals.

7. Rebutgem una Europa basada en la imposició de criteris sotmesos a interessos purament nacionals d’alguns estats membres. Davant d’aquest model, creiem que un projecte europeu a llarg termini s’ha de construr entre tots plegats.

Els i les joves serem qui gaudim l’èxit o patim el fracàs del projecte de construcció europea. Aquest projecte, que va néixer amb 6 socis i ja compta amb 27, ha propiciat més de 50 anys de pau i progrés.

Per totes aquestes raons, amb motiu del Dia d’Europa, des de la Joventut Europea Federalista de Catalunya proclamem el nostre compromís de treballar per a que el jovent català s’impliqui en aquest procés de construcció supranacional com a eina per a assolir una societat més justa, avançada i basada en la fraternitat entre homes i pobles.

Barcelona, 9 de maig de 2012

L'Esplaiada, a Ripoll

Esplaiada
1 f. [LC] Acció de trobar els esplais d'esplac, l'efecte.

2 f. [SO] [LC] Reunió d'esplais amb interessos comuns: reivindicar l'associacionisme i l'educació; reforçar el paper de l'associacionisme voluntari; recordar que fa una setmana es va donar el carnet de monitors nº 100.000, un fet extraordinari que vé de l'impuls d'un moviment exemplar; agrupar i reconèixer els infants i joves que en són part; reforçar el valor d'una educació cada dia més complexa: a l'escola, a casa, a l'esplai, amb els amics, en l'esport, als mitjans de comunicació.


A l'esplaiada, l'esplai es reivindica com una part significativa de l'educació i l'associacionisme a Catalunya. No en va, la sensació que a Catalunya hi ha un associacionisme fort, és molt en part deguda a l'esplai i l'escoltisme. I dient això, que ningú se'm faci l'ofès!

Els esplais d'esplac es troben a Ripoll, en un esforç increïble de voluntaris i voluntàries, que s'estan llargues estones preparant el programa i la logística. Potser aconsegueixen que algun periodista els tregui una petita notícia. Una anormalitat, la poca visbilitat, perquè avui sembla impossible que amb el 50% de joves a l'atur, amb la desil·lusió en el seu punt més àlgid (espero), amb una situació política exhasperant, dues mil nenes, nens i joves es posin en marxa per a reivindicar l'educació. L'educació única, l'educació de tots i l'educació per a cadascú.

I és única, de tots i per a cadascú perquè al capdavall, l'educació és un camí que es mostra de maneres molt diverses, amb metodologies diferents, dinàmiques complementàries o fins i tot, contradictòries. Es fa en grup, però sobretot és només una educació, per a una persona.

I en aquest "una educació, per a una persona" és on hem de tenir clar quin és el paper de l'esplai. Buscant la complementarietat amb l'escola, només? impulsant l'educació en els barris desafavorits, només? buscant uns ideals, només? Intentant compensar dèficits, només? Impregnant una idea de justícia, només? Jugant, només? Aprenent a liderar, només?


L'esplai és una activitat complexa, en el que a través d'una educació activa i sense que ho sembli, s'eduquen els infants i joves en la llibertat de pensament, en la capacitat de discernir allò que és just d'allò que no, en l'actitud col·laboradora i solidària, imprescindible perquè una societat funcioni. Un esplai voluntari funciona amb pocs recursos, és barat per a les famílies, perquè ningú cobra. Però sobretot, en un esplai passen coses extraordinàries: dormir en una tenda, banyar-se en un riu, anar d'excursió, explicar contes i cantar cançons, decidir, col·laborar i responsabilitzar-se en el petit grup, impulsar nous projectes, jugar amb aquells joves que no fa tant eren com jo.

Tots estem d'acord en que no es tracta només d'ensenyament. Per això coincideixo amb el que deia en J. Mª Lozano, a l'acte d'entrega del carnet 100.000 de monitors: ha estat un error canviar el nom del Departament d'educació pel de Departament d'ensenyament. Perquè si bé podem entendre que les famílies, l'esplai, l'esport o els amics no són la seva responsabilitat principal, l'escola només funcionarà si entén que és part d'una única educació, de persones úniques, que fan el seu únic camí. I en aquest camí hi participa l'esplai, hi participem tots.

La situació de les llars d'infants a Barcelona

En perill les Llars d'infants de la GENERALITAT DE CATALUNYA a BCN

Des del mes de gener d'aquests any s'estan duent a terme un seguit de canvis en la gestió i els pressupostos de les Llar d'Infants de Barcelona que son motiu de preocupació, ja que al nostre entendre posen en perill no només el model d'escola si no directament la seva viabilitat.

A Barcelona hi ha 5 Llars d'Infants, que depenen del Consorci d'Educació de Barcelona però pertanyen a la Generalitat, que les gestiona. Tot i estar sota el paraigua del Consorci, han mantingut sempre algunes diferencies respecte a les Escoles Bressol (de l'Ajuntament) com per exemple les quotes o el sistema de beques.

Algunes d'aquestes escoles estan situades en barris de classe treballadora, barris on es concentren famílies amb dificultats econòmiques i on les conseqüències de l'actual situació econòmica, estan resultant especialment dures.

Des del gener les escoles estan obligades a autofinançar-se. D'una banda, això ha suposat que la Generalitat ha deixat de fer l'aportació directa que feia a les escoles. De l'altra, les escoles han de funcionar només amb els diners de les quotes, que cobren directament a les famílies, sense cap intermediació de la Generalitat i fent per tant, la gestió de cobraments i d'impagaments. Aquí cal afegir que la Generalitat no aporta a l'escola la part corresponent a les quotes dels infants becats (per la pròpia Generalitat). Estem parlant de quantitats importants ja que en aquestes escoles hi ha moltes famílies amb beca. Per exemple a la Llar d'Infants l'Airet (Trinitat nova) hi ha més de 60 infants becats. L'escola ha de fer front amb aquests ingressos a totes les despeses corrents (aigua, llum, menjar, material, neteja, manteniment, etc.). Aquestes superen els 90.000 €/anuals.

Ens preocupa pensar com podrà tirar endavant l'escola, en aquestes condicions. Ens consta que des de la direcció de l'escola s'ha reclamat que s'aportin els diners corresponents a les beques, però no els ho han concedit. Des del Consorci d’Educació proposen a les escoles que busquin altres fonts de finançament, com llogar espais o demanar un crèdit! Ambdues opcions són òbviament inviables i sense sentit.

De cara al proper curs els canvis que ja estan confirmats són els següents:

• Augment de nombre d'infants per aula: 0-1 anys 8 infants (actualment 6), 1-2 anys 13 infants (actualment 10) i 2-3 anys 20 infants (actualment 18). Això significarà, per exemple, que a l'estona del migdia hi haurà 1 monitora amb 40 nens/es de 2-3 anys (a principi de curs alguns ni tant sols han complert els 2 anys). Aquesta ratio no es dona ni a Primària, amb nens i nenes de 6 anys.
  
  
• Augment de preus. El total mensual (escolaritat + menjador) passa a ser de 220€/mes, actualment és de 170€/mes. Això vol dir un augment del 30%. I s'afegeix al darrer punt:

• Es retiren totes les beques, de la part de la quota d'escolaritat (98€/m). Actualment en funció de les rendes familiar i altres motius (per exemple les famílies nombroses) es podia optar a beques que podien arribar al 100% de l'import. Durant el curs 2011-2012 a la Llar d’Infants l’Airet el 43% dels infants estaven becats.

• De la part de la quota de menjador (122€/m) es mantenen només les beques per rendes baixes. Es retira per exemple la beca del 50% per família nombrosa.

Aquests canvis en un barri com la Trinitat Nova portaran segurament al tancament de la Llar d'Infants ja que les famílies no podran pagar aquestes quotes. I tancar escoles és un pas que va molt més enllà d'un simple ajustament. Però a més, fer-ho en barris com aquest, significarà una degradació important de la vida dels infants i les famílies.

Estem molt molestos per la forma com s'estan fent les coses. No hi ha transparència, ni amb nosaltres ni amb la direcció del centre. Les decisions es prenen unilateralment a ultima hora, per evitar qualsevol possibilitat de negociació.

La Llar d'Infants es un espai de convivència, un espai educatiu on es treballen valors com el respecte i l'amistat, un projecte que reforça els vincles, els hàbits i la cohesió social. Creiem en aquests projecte i per això hi portem als nostres fills i filles, i per això ens preocupem davant possibles canvis que n'empitjorin la qualitat. I la Llar d'Infants és també una eina per la conciliació de la vida laboral i familiar. Si tanquem les llars d'infants deixem a les famílies sense cap suport per afrontar la criança dels més petits. Així no es fa anar un país endavant.

Barcelona, abril 2012

AMPA llar d'Infants L'Airet

Bloc adherit a la vaga general

Aquest bloc també s'adhereix a la vaga general.

Raimon

Quan succeeix l'inesperat, el 15-M i l'esquerra

                                                                

Quin és el secret del 15-M? Com es va poder consolidar un moviment tant visible de manera inesperada? Quina diferència hi havia entre la manifestació del 14-M i la del 15-M? I sobretot, per a què ens va servir?

Són preguntes i respostes que en Ferran Pedret ens proposa en el seu llibre presentat ahir, en família, a la biblioteca de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Ja n'és la segona edició, la primera va ser el mes de juny. Deu ser perquè la qüestió genera interès. I no només en termes històrics, sinó per entendre què està passant avui i quin pot ser el nostre paper demà.

En Ferran ens proposa que fem una anàlisi racional de la irracionalitat neoliberal. Racional és que el 84% de la càrrega fiscal és sobre les classes treballadores, és que les institucions públiques no poden assumir endeutament ni poden prestar serveis bàsics, mentre les empreses tenen via lliure per endeutar-se fins al límit i maximitzar el benefici a costa del servei (bàsic o no) que presten. Racional és veure la por que ens paralitza, i les retallades duríssimes que estan notant les classes més pobres de la societat.

Però sobretot, ens proposa una acció optimista i deshinibida. Una acció sense por, que busqui recuperar el consens social necessari que permeti disminuïr les quotes de desigualtat cada dia més grans. Una acció que ha de portar, necessàriament, a una millor cohesió d'aquells actors que coincideixen en el diagnòstic: avui no caminem cap a l'objectiu desitjable de millor justícia i qualitat de vida per a tots els ciutadans, sinó ben bé el contrari.

En Ferran ens proposa una estratègia de tres passos, que jo adopto:

1. Reteixir la consciència que compartim quelcom
2. Definir el problema al que fem front: la desigualtat
3. Establir el pla de treball, per a proveïr-nos de drets i serveis universals

Tenim raons per a l'esperança, perquè no és altra cosa que el fruit del nostre esforç. Persistirem.

Lliurepensament #3

                                                                             Uns calçots al a foguera, cortesia de l'Arnau Goberna

Treballar sabent que s'acabarà en qualsevol moment o treballar amb prespectiva,

treballar mirant de reüll o treballar confiat,

treballar sense poder parlar o treballar escoltant,

treballar sol o treballar en equip,

treballar amb esperança de fer coses millors o treballar pensant que t'és igual,

treballar amb il·lusió, com diu aquell, o treballar com et deixa, deprimit,

treballar o treballar trencant-te la closca,

treballar amb un altre o treballar per un altre,

treballar i ser reconegut o treballar i ser acomiadat,

treballar i treballar o treballar i oblidar,

treballar i guanyar o treballar i mini-guanyar, o ni això,

treballar o ser en Fèlix Millet,

treballar voluntàriament o ser alcaldessa de Madrid,

treballar en un país que funciona o treballar en un país que decepciona.

I dos o tres més.

Jo estic en contra de la reforma laboral.

Lliurepensament #2

Llegir-se la lletra petita de la hipoteca, abans de signar-la. Aguantar la pressió del notari, del banquer i de qui sigui. Pausadament. Llegir-la i entendre-la. I descobrir totes les coses que no t'han explicat, o t'han explicat malament. I signar, o no.

Mentrestant, us deixo una campanya que es va fer en els "bons temps", aquells en que se suposava que tot anava molt bé i tothom vivia millor. Les dades objectives diuen que no anava tot tant bé, per això ara tot va molt més malament del que mai haguéssim imaginat.

Lliurepensament #1

Racionalisme per a nens i nenes, a càrrec del Club Super3.

Catalunya LLiurepensadora

Ahir, es va celebrar l'Assemblea General del Moviment Laic i Progressista. Gairebé dues-centes persones van omplir la sala d'actes de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, per veure com el moviment ha anat creixent fins a agrupar més de 17.000 persones, 180 associacions, cooperatives i fundacions, treballant des de l'educació popular, l'estudi i la gestió de serveis.

Un moment destacat de l'acte va ser la crida a la Catalunya Lliurepensadora, un procés de dos anys que just ara comença, una convocatòria oberta a totes aquelles persones que se senten compromeses amb una societat lliure, justa i solidària. Un espai de diàleg de sectors filosòfics, científics i associatius, per a repensar les bases de col·laboració i progrés social entre ciutadans i organitzacions.

El segon moment destacat va ser el comiat d'en Joffre Villanueva, Secretari General del MLP durant nou anys. I el meu homenatge, l'expresso en tres paraules que per a mi, signifiquen el seu mandat: diàleg, perseverància i lucidesa.

El 2012, any internacional de les cooperatives

                         

El 2012 és l'any internacional de les cooperatives, un fet tant important com poc mediàtic i avorrit per als profans. Però si, és important. Ho és per l'aliança cooperativa internacional, per les federacions de cooperatives però sobretot, per les moltes persones que treballen i dirigeixen aquestes empreses a la vegada. I és clar, ho és per a aquells que en rebem els serveis. Perquè les cooperatives presten molts serveis bàsics: des d'escoles a assegurançes, passant per iogurts, carn, material escolar o la distribució de productes agrícoles.

Però quin és el valor d'aquesta història? perquè les Nacions Unides no declaren l'any de les societats anònimes o les limitades? Els serveis que poden prestar són els mateixos, els clients també. El que diferencia una cooperativa de qualsevol altra cosa és el factor democràtic: la cooperativa està dirigida pels socis (treballadors i/o consumidors), que en determinen la missió, els objectius i la planificació anual. I la cooperativa no reparteix dividends, sinó que reinverteix el resultat en el propi projecte de cooperativisme. I així, es creen empreses que fan que l'entorn progressi: el grup TEB, Encís, Abacus en són alguns exemples.

Però perquè és garantia el factor democràtic? perquè és millor això que no pas un equip directiu totpoderós al servei dels accionistes? Això seria objecte d'un estudi a fons, però en qualsevol cas, la democràcia és garantia de control en tots els sentits: econòmic, social i de projecte. I si, és millor una cooperativa que reinverteix el resultat positiu de l'exercici, si el té, en el projecte cooperatiu, que no pas una empresa que busca minimitzar el cost (sovint els salaris i la qualitat del servei) per maximitzar el benefici, sense millorar-ne l'eficiència, per repartir-se aquest benefici en forma de dividend.

Així doncs, la meva hipòtesi és que cal reforçar tot allò que el model cooperatiu comparteix amb l'associacionisme, el procés democràtic al servei d'uns objectius justos. Per tant, em proposo treballar  el vincle entre associacionisme i cooperativisme. Serà un repte per als propers mesos. En tornarem a parlar!

S'acosta el caos

                                                                                                    Foto: Arnau Goberna

Neva a Barcelona, arriba el caos. I en el caos, sempre se senten coses interessants: les cadenes que no duen els cotxes i que haurien de ser obligatòries, en un entorn on ningú porta pneumàtics d'hivern. Les escoles que no preveuen entrades i sortides. Els proveïments que no arriben. Els serveis que no funcionen. Els accidents. Els qui emulen a makkinen, hakkinen o com es digui. I tot d'altres coses que es repeteixen a cada nevada, una mica com això del pacte fiscal.

Neva, arriba el caos. I per evitar-lo, un mestre tancarà les persianes perquè els infants no mirin per la finestra. Per evitar-lo, un camió amb una pala intentarà passar entre el trànsit saturat i és clar, no podrà treure la neu amb la pala. Per evitar-lo, uns pares posaran un plàstic al cotxet dels seus fills, perquè la neu no els caigui a sobre. I així ens acostarem al final. A Finlàndia el dia que surt el sol els infants surten al pati. I és normal, fa mesos que no veuen la llum quasibé. Però és que aquí neva un dia a l'any, aprofitem-ho!

Neva, arriba el caos. O potser no, potser para i els nens i nenes es queden sense fer boles de neu...

El Miquel i l'Olga tornen

No havia publicat aquest post abans, perquè no n'estava segur. Però he sentit la cançó moltes vegades i sempre arribo a la mateixa conclusió: no parla de cap parella, ni de si van o tornen, ni de si s'estimen més que ahir: senzillament, parla del final del tripartit. Rigor mortis.

Castes i impostos

                                                                                                 cohdra, www.morguefile.com

Quan poso la ràdio, sento a dir que un dia vam viure com a rics i que això no ens tocava, que el que ens mereixem és molt menys. Quan els amics van de viatge a la Índia, m'expliquen que allà hi ha castes i que és molt dur, perquè els de les castes baixes mai poden canviar el rumb de la seva vida. I quan miro el compte corrent, penso que he pagat coses que ningú paga perquè pel que es veu, pagar impostos no mola. I al final, quan penso en totes aquestes coses a la vegada, m'adono que el nostre país és com una empresa a punt del col·lapse, on ja ningú pensa en el projecte compartit. Aquella empresa que només se salva amb un canvi cultural radical: si ens hi posem, potser tenim una possibilitat.

I és que fa uns dies vaig llegir l'enèsim article, on explicava que el 53% del PIB de l'Estat espanyol correspon al treball no remunerat (CSIC). Una proporció que si es regularitzés encara que fos parcialment, podria incrementar substancialment aquest PIB (el mateix estudi parla d'un 126%!) fent aflorar llocs de treball, permetent l'accés a serveis bàsics a les dones (la majoria) que el duen a terme. La llei de dependència concedeix barems i suports caminant en aquesta línia, reconèixer la feina de suport a persones dependents que fan moltes dones. Però la intenció política avui, és de bloquejar l'aplicació de la llei, aturar els ajuts.

També fa uns dies vaig compartir amb alguns companys, que he pagat els impostos corresponents a la contractació d'una persona que ens ajudava a casa. L'expressió de sorpresa va ser gran. I va anar seguida d'una explicació completament inútil sobre el sentit de pagar impostos, sobre la necessitat de reconèixer el treball submergit, sobre perquè tenim un el 20% d'atur que ens impedeix finançar-nos a preus normals, sobre els drets dels treballadors, sobre els 4 milions de treballadors submergits, sobre el 17% del PIB que això representa. Tant li fot, millor això que pagar el que toca per les coses. Dissimulem, que potser sembla que som rics.

I així, entre dones a qui no paguem res i altres dones (no només, és cert) per a qui no paguem els impostos, penso que vivim en un país de castes, en un país incult social i econòmicament. En un país discriminador, que ho és perquè ho som nosaltres. En un país que no se'n sortirà perquè hi falten les dones.

En aquest país vull i demano un canvi cultural, un canvi de mentalitat, que digui que jo pago els meus impostos, també per als treballadors que contracto. I que si tu no els pagues no et mereixes parlar amb mi. Un canvi cultural en que les persones entenguin com funciona l'economia d'un país, qui paga i com es gasta. Un canvi cultural basat en el respecte als demés com a primer pas per al respecte a un mateix. Un canvi cultural radical, un canvi il·lusionant de mentalitat que digui que ens en sortim, però que requereix un lideratge que no veig enlloc. El lideratge del canvi cultural, del canvi del temps, que serà el lideratge d'un país que potser així se'n sortirà.