Amb aquesta sèrie d’articles vull reflexionar sobre un possible canvi de paradigma, passant del vincle entre formació i treball al vincle entre associacionisme, formació i treball.
Com amb cada canvi de govern, es torna a debatre sobre quina educació volem per als nostres fills. De nou, s’ha posat sobre la taula un debat de fons sobre l’educació tova o dura i d’altres de superficials, sobre la setmana blanca o els exàmens de setembre.
És una decepció esperada, perquè en un país on l’índex de fracàs escolar es troba entre els més alts d’europa i augmenta enlloc de baixar, només puc concloure que els successius governs i els diferents partits polítics han estat els primers en fracassar. Però no esperava que en el debat s'obviïn algunes línies mestres que jo creia de consens: Per exemple, les que reflecteix l’informe PISA, o les dades de la Comissió Europea.
Mes enllà de la terminologia eufemística sempre mentidera, el debat sobre escola tova-dura és el que podem reflexar de manera escueta en educació progressista vs educació conservadora o renovació pedagògica vs escola tradicional. O més concretament: escola heterogènia vs escola homogènia, formació integral de la persona atenent els seus interessos vs aprenentatge i disciplina, educació per a formar persones lliures vs educació per al treball, etc. Ara per ara, sembla que l’educació dura està guanyant terreny als mitjans de comunicació.
El model tradicional (dur, conservador, etc.) ha establert les línies de l’èxit i del fracàs de manera molt clara, per a simplificar la gestió burocràtica dels alumnes. Per a garantir l’èxit dels qui no tenien dificultats en l’aprenentatge, sovint despreocupant-se dels qui en tenien.
Espanya és dels quatre països amb menor índex de finalització de secundària, no arriba al 60% d'èxit. Al mateix temps és l’únic de la UE que baixa de forma significativa en els darrers deu anys (6 punts, les dades d’eurostat aquí). Paral·lelament, l'educació secundària ha obviat l’assessorament en la transició de l’escola al treball. I això es nota en ciutats com l’Hospitalet, on la responsabilitat de canviar la perspectiva dels joves que abandonaven l’educació secundària la va haver de prendre l’Ajuntament, impulsant un programa propi d’orientació i assessorament. Aquest fet es greu, perquè la responsabilitat d'aquesta tasca recau en els instituts i per tant, en l'administració de la Generalitat.
Els defensors de l’educació dura han acceptat i parlat amb lleugeresa d’establir línies per nivells d’aprenentatge ràpid o lent. Es proposa afavorir la homogeneïtat social i de gènere. Es planteja la repetició de cursos. I proposen que no es doni tant de pes a l'educació, sinó a les famílies. Però l’informe del programa internacional d'avaluació d'estudiants (PISA) que va fer la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va en el sentit contrari (les dades aquí). El document conclou que les aules cohesionades i diverses, la no repetició de cursos i les línies conjuntes de tots els tipus d’estudiants afavoreixen millors resultats en el sistema educatiu (lectura, matemàtiques, etc.). Les families son benvingudes a l'escola, però no per auditar-les. I inclou un avís per a viatgers: més mestres per aula aporten millors resultats. L'informe vé a dir, que l’educació que atén als interessos de l’alumne és resultadista i tanca aquest debat estèril.
Perquè es resultadista una educació que primer es centra en la persona i després en els continguts? Doncs perquè una persona que sap entendre l’entorn, que aprèn a relacionar-se d’igual a igual, que sent confiança en el seu mestre i companys, que viu l’aprenentatge de forma natural i vinculat a ella, tindrà més possibilitats d’assimilar aprenentatges: llegir, escriure, comptar, etc. En definitiva, podem millorar les puntuacions en aprenentatge, escoltant els alumnes.
