Torturing James Hetfield

Els Chumbawamba són una banda de llibertaris anglesos que, després de tenir una etapa un tant mainstream durant els anys 90, han passat a fer un folk reivindicatiu i satíric. Aquesta vegada han fet un homenatge a James Hetfield, cantant d'una banda anomenada Metallica.

I l'han torturat, fent-li escoltar els seus discos, perquè entengui que és la llibertat.

Memòries

Aquest diumenge he tornat a escalar, tres anys després de l’última cresta i cinc després de l’última paret. Sabia que la tècnica i els moviments serien instintius, per allò de la memòria procedimental. L’experiència ha estat que la sistemàtica dels moviments ha estat normalíssima, no he trobat a faltar cap recurs. La memòria procedimental ha guardat registre de les sensacions i moviments mecànics que s’hi associen. Els coneixements i la gestió de l’activitat també en formen part. És una memòria a llarg termini i s’adquireix per la repetició sistemàtica d’una activitat.

Amb tot, hi ha una part de l’activitat que en que he perdut bona part de la capacitat. La percepció del risc ha estat força més elevada de l’habitual i fins i tot convenient, en especial al llarg dels primers metres d’escalada. M’ho esperava, però no sabia com es mostraria. I ho ha fet obligant les cames a empènyer endavant, obligant-me a anar enganxat a la paret. Metre a metre he pogut situar-me en el punt d’equilibri, fonamental per a pujar bé.

La sensació de buit s’educa amb la pràctica constant i propera, permetent racionalitzar el risc. En la mesura en que es repeteix l’activitat, un es pot centrar més en els moviments i maniobres del moment.

Al final, una via solitària i amagada al Solsonès, a Vilamala concretament, allà on diuen que van deixar els motlles de Montserrat després d’haver-la creat. Ideal per a fer-hi excursions de tota mena.

Periodisme de superfície

Una de les meves obsessions habituals és com explicar les coses de forma entenedora, sense renunciar a la complexitat. He après a escriure intentant explicar-ho tot, sense omplir el text d’oracions coordinades i subordinades. He intentat parlar parlant sempre menys del que voldria, però sense renunciar als detalls. I sobretot, he evitat parlar de coses que no sé, una tendència natural en molts, com jo mateix.

Per això cada cop més, em costa seguir l’actualitat informativa sense perdre la paciència. Molts anys de televisió i diari, uns quants de ràdio i ara, diaris online al mòbil, m’han fet arribar a la conclusió que costa molt parlar d’una cosa que no coneixes: justament això que es demana als periodistes.

En aquests anys de medialife, he sentit grans radiofonistes demanant cada dia i durant mesos, receptes per sortir de la crisi. Receptes, receptes, receptes! Algú ho entén? Jo no. També he vist com després de les eleccions, s'entrevistava més als elegits per xenòfobs, que no pas per haver guanyat centenars de regidors. He sentit els periodistes enfadats, per les quotes de presència partidista en període electoral, per després i un cop alliberats, obviar directament l’existència d’algunes forces polítiques parlamentàries o municipals.

He llegit articles copiats de notes de premsa en un, dos i tres diaris, llegits en un mateix minut. Perquè volem doncs aquests diaris? Encara més, perquè no hi ha l’aplicació d’EFE per a blackberry? Acabarem abans.

He llegit preguntes incomprensibles, al prompter popular dels programes del matí. Preguntes impossibles de respondre, que situen l’enquestat en un dilema irreal. El pitjor és que feta la telepregunta, es fa ciència política d’una resposta que fa un col·lectiu, que en cap cas és aleatori. Com a molt, és un col·lectiu indeterminat.

He sentit com alguns tertulians parlen de la política com el mal de tot, moltes més vegades que no els he sentit crítica a l’empresa, a la banca o als professors universitaris que negaven la bombolla immobiliària, per citars alguns exemples.


També he sentit que els funcionaris són pitjors que la resta. Jo no sé si és així, però d’entrada em pregunto: i la resta? i els periodistes?

Jo no sóc un expert en la crisi, ni en política, ni en la majoria de coses. Però intento buscar una certa coherència en les coses que faig i sobretot, les que penso. I per això, necessito uns mitjans de comunicació que no em tractin d’imbècil: que em facin pensar, que m’ensenyin els matisos de les coses reals, que tinguin un fil conductor, que busquin aquesta coherència a vegades difícil de trobar i sobretot, de gestionar.

Jo necessito que els periodistes que segueixo contrastin les coses que m’expliquen. I si no poden, que m’ho diguin. Per això fa temps que crec que cal tancar les facultats de periodisme, per a convertir-lo en una formació post-universitària per a persones que almenys, sabran de que em parlen. Llàstima que el model actual de formació universitària no funciona ben bé així...

Mistos electorals: quan la política serveix per a cremar persones

SOS Racisme ha iniciat la campanya dels Mistos electorals, amb l'objectiu de fer visible com s'està enfocant el debat electoral sobre les persones immigrades.

Els vídeos estan molt ben fets:
http://mistoselectorals.wordpress.com/

Vist això, és clar que queda molt a fer. Però ara que tenim eleccions, anem a guanyar múscul per a defensar els drets de les persones! lluitem contra la demagògia! Reivindiquem la complexitat!

... i els màrtirs també

Una cançó brutal dels Chumbawamba, en la lluita per recuperar el sentit de la paraula, davant la idea unívoca del terror.

Els soldats estan de moda...

Hi ha èpoques en que es posa de moda ser soldat. Ara, la parafernàlia de l'atac a Bin Laden ha estat una campanya mediàtica increïble, amb explicacions detallades, terminologia tècnica inclosa.

Però la realitat del soldat és una altra: els Manel, amb l'ajuda de Steven Spielberg, ho expliquen en aquesta cançó.

Dibuixant el camí del pluralisme

Els darrers dies hem coincidit diversos cops amb José Manuel López, director de la Fundació Pluralismo y Convivencia, depenent del Ministeri de Justícia. Amb ell hem pogut intercanviar impressions, sobre la convivència i la religió en el marc local.

Tots coincidim en que la gestió municipal és complexa, per la necessitat que té de donar les primeres i principals respostes a les necessitats de les persones. En matèria de convivència, la realitat és que cal tenir la informació justa i necessària i sobretot, una anàlisi lliure de prejudicis, racional.

Ara bé, una cosa és clara i és que hi ha determinats debats polítics que només han servit per complicar-nos la vida: és el cas del debat sobre el burka inexistent. No hi ha cap dona que en dugui a Espanya, segons les dades del CIS i de la policia. I per als interessats en el tema, hi ha 100 dones que duen nicab. La meitat és personal de les ambaixades i l’altra són dones converses. Per tant, de que parlem? de la manca de coneixement, que porta al conflicte.

La realitat és hi ha un volum important d’activitat de les religions en l’àmbit local, trobades de grups, celebracions, etc. A més, les persones mostren la necessitat de veure protegit el seu espai personal, davant de la omnipotència de la religió catòlica. En aquest marc, l’aconfessionalitat de l’estat ha de facilitar que la gestió del dia a dia sigui equilibrada. Com? Situant l’activitat de les confessions religioses en el marc de la gestió pública. I de la mateixa manera, vincular la demanda de les persones religioses, en aquest àmbit de la gestió.

El pla de treball de la Fundació Pluralismo y convivencia va en aquest sentit, formar i dotar de les eines als municipis. En especial perquè puguin i sàpiguen com prendre les decisions relacionades amb la convivència religiosa des d’un marc de gestió, és a dir, d’igualtat entre persones. A mi em sembla que és un pas necessari, malgrat que no el darrer. Situant a tothom en un marc d’igualtat en la relació ajudem a la construcció de l’espai laic, d’igualtat de drets i oportunitats. Estic segur que el món municipal ho agrairà, només cal esperar uns anys a veure’n els reslultats.

Feliç dia de la República

La República a la Plaça de Llucmajor i just al costat dels Jardinets de la República. A Barcelona, districte de Nou Barris, on visc. Penso que és representativa de la lluita pel treball i els drets civils de moltes persones dels barris del meu Districte. Jo sóc partidari de mantenir-la aquí i no tornar-la a la Diagonal, al capdavall l'obelisc no té massa virtut estètica i queda allunyat de la vista.

Economia Social i Tercer Sector

He llegit diversos documents darrerament que parlaven del tercer sector d'una manera crítica. És un cas interessant de com critiquem una estratègia que no ens convenç, sense defensar l'estratègia que ens reforça, en aquest cas, l'economia social.

Tercer Sector i Economia Social són termes que poden ser sinònims per a molts, però jo crec que val la pena fer l'exercici de posicionament, encara que sigui per saber on som.

No és una anàlisi objectiva  ni científica, això és un blog, al capdavall.

TERCER SECTOR

ECONOMIA SOCIAL

·          S’emmarca dins de la realitat econòmica: sector. Els altres dos són el públic i el privat. ·          Reivindica esdevenir un actor pel seu pes econòmic i volum numèric ·          Aposta per formar part de la realitat existent sense necessitat evident de canviar-la ·          Confon sovint voluntariat i professionalització ·          S’utilitza sovint per justificar la idea de crisi de l’estat del benestar, proposant-lo com a gestor dels serveis socials, o educatius ·          Focalitza la seva importància en la gestió de serveis i no en el progrés social. ·          Admet intrínsecament la caritat, com a eina de treball. Fer serveis per a què? ·          No dona valor a la implicació en la presa de decisions

·          S’emmarca dins de la realitat econòmica a canviar: té un objectiu social ·          El concepte ètic de la organització és fonamental ·          L’articulació democràtica forma part intrínseca de l’objectiu de l’organització ·          Determina clarament el paper de la propietat col·lectiva com a eix vertebrador de les organitzacions ·          Es posiciona en un marc de reivindicació i propostes de progrés ·          No necessàriament pretén substituir l’estat en la gestió de serveis socials ·          Acosta el treball al lideratge

Il·lusió i força

No els conec, però he anat seguint l'activitat de tres alpinistes aquests darrers dies, únicament per l'afició que tinc d'anar a la muntanya. I m'ha impressionat. La força de les persones es contagia, almenys a mi. I m'han contagiat de la il·lusió de pujar a dalt d'un cim que no conec, per una via que no conec, però amb una il·lusió que entenc. No haver estat al cim és el de menys, després d'obrir via fins quasibé a dalt per una tàpia increïble i molt amunt, per acabar intentant-ho per un altre cantó.

La il·lusió és la força, és el motor. La il·lusió fa que les persones moguem projectes molt més grans que nosaltres. La il·lusió permet assolir les cotes més altes de felicitat:

Felicitat per als alpinistes, pujant fins al cim, o fins on sigui que arribin. Per als ciutadans dels països àrabs que lluiten sense res més que la seva voluntat , per consolidar la democràcia, fonamental. Per a les persones que suporten situacions inimaginables al Japó, per apagar un foc que no veuen, en una central que no és seva, treballant per una empresa que no els compensarà mai.

Il·lusió de canviar les situacions d'injustícia, perquè una societat més justa són persones més felices.

Perquè ens formem (i II)

Amb aquesta sèrie d’articles vull reflexionar sobre un possible canvi de paradigma, passant del vincle formació - treball al vincle associacionisme-formació-treball.

La renovació pedagògica ha proposat sempre, que el valor de l’educació és l’infant i que és a través d’ell que cal dissenyar el pla educatiu. Entenent-lo com un tot i amb les seves necessitats i interessos, garantint l’exploració i el joc com a eines rellevants del procés, sabent que els infants aprenen fent, valorant l’experiència.

Però quan arribem a la educació secundària, tot s’orienta a la transmissió d’aprenentatges. Progressivament deixem de parlar d’educació i parlem de formació. Ja no pensem en la integralitat de les persones, sinó en els conceptes a assimilar.

Deixem de parlar d’educació perquè se suposa que hi ha unes actituds, habilitats i coneixements bàsics que ja s’han adquirit. Se suposa que sabem relacionar-nos, que entenem el que veiem, que sabem llegir, escriure i comptar. Però aquesta és una base, a partir de la qual cal construir, no només coneixements i habilitats, sinó també actituds i valors.

L’entorn actual és nou, canviant, diferent al de fa només vint anys. Potser no tant en els aspectes purament materials, però si en els aspectes relacionals i socials. Les tecnologies de la comunicació han significat un canvi radical en la forma de conèixer-nos, relacionar-nos i de treballar. També els mitjans de transport ens mouen més ràpidament i més lluny, a un cost més assumible.

En aquest entorn, és més fàcil que es produeixin trencaments. Un, el fracàs escolar i d’abandó dels estudis, que ja vaig comentar a l’anterior article. Un altre, la fractura digital, que és sobretot generacional, però que existeix. Cada trencament porta a una menor participació en l’entorn, social, formatiu, laboral.

Així doncs, cal que parlem de formació, d’acord. Però parlem-ne de la forma àmplia. No restringim el marc, no pensem només en formar-nos per treballar. Resolem cada problema al seu temps. Ens eduquen, ens formem. Però sempre som ciutadans, construint el nostre pensament. Només així em podré emancipar intel·lectual i físicament.

Un exemple conegut en els entorns d’assessorament a la transició de l’escola (institut) al treball és que sovint, els joves plantegen el seu futur en termes inamovibles: “jo no serveixo per estudiar, acabaré treballant al bar de l’oncle”, “la meva família no em pot pagar els estudis, hauré de treballar, i ara encara no vull”, “ no m’agrada estudiar, per a què?”. Davant del fatalisme, hem d’educar la corresponsabilitat, però com? i quan?

En canvi, un dels poders que tenim les persones, és la capacitat de construir els nostres projectes. I una de les necessitats que tenim les persones, és determinar quines són les nostres il·lusions. És per això que penso que és fonamental que aprenguem a gestionar aquestes il·lusions i projectes de forma racional. Saber fer-ho és una eina poderosa per determinar què volem aprendre a fer. I el lloc és l’educació secundària, prèvia garantia de l’autonomia de centres per adaptar el currículum, una altra recomanació de l’informe PISA. I potser l’associacionisme? També.

L’associacionisme és treballar per projectes, és equip i lideratge, és compromís, és ciutadania, és ètica republicana. L’associacionisme és una forma d’aprendre fent, en un marc de relació entre iguals. S’assembla més al que fa l’escola activa, que al que s’acostuma a fer a secundària. I aquest és el seu valor, compromet persones. I sovint, en l’associacionisme hi ha persones compromeses, que no s’han format encara, que tot just han acabat l’educació primària o secundària. Que no tenen clar el seu futur professional.

Treballem doncs aquest escenari: aprofundim en el que fem en l’associacionisme, pensem que a partir d’aquestes il·lusions i projectes podem tenir oportunitats de formació. Perquè no hi ha millor targeta de presentació que la suma d’il·lusió i formació.

Per això la formació associativa és fonamental: perquè a través de la il·lusió redactem projectes, fem pressupostos, posem en marxa un blog, aprenem a liderar equips, llegim, fem un comunicat de premsa. I això són només recursos. Sobretot, posem en valor les nostres capacitats i possibilitats: construïm organitzacions que transformen l’entorn.

La Comissió Europea afirma que les feines requeriran cada cop més alts nivells de competència. Que la  formació ha de ser clau en l’adquisició de competències, des d’una perspectiva holística. El Fòrum Europeu de la Joventut (YFJ) ha proposat des d’anys enrera, que podem complementar les competències de caràcter tècnic (formació professional). Ho podem fer amb aprenentatge a través de les TIC, treball en xarxa, socialització, lectura, desenvolupament de valors i esperit crític. És per això, que és necessari treballar per al reconeixement de la formació associativa, així ho demana el YFJ.

Per això l’Escola Lliure El Sol engega un pla de formació associativa per al conjunt del Moviment Laic i Progressista. Per donar reconeixement formatiu al compromís associatiu i per completar-lo amb les especialitzacions necessàries. Més associacionisme és doncs, més formació. I més formació és més feina.

Bastiments

És el desembre de 2008, aprofito un dissabte per pujar el Pic del Bastiments (Vallter) amb esquís. Una activitat bonica i ja coneguda.

A quarts de nou em poso els esquis. Gaudeixo, més a mesura que sóc més amunt, i especialment al final. Sempre al meu ritme, sentint la remor del vent i el frec dels esquís amb la neu. Avui és consistent, però el vent li ha donat unes formes estranyes.

Vaig sol, però no estic sol. Si no hi hagués ningú, la sensació seria molt intensa. Però ara visc el moment, buscant una part de la meva felicitat.

L’estona al cim no és còmoda, fa vent, com gairebé sempre a Vallter. Als cims del voltant no hi ha ningú. Allà al davant em trobo de nou amb la tuca de Bassibers, una assignatura pendent. La baixada del Bastiments és bona, per això hi ha sempre esquiadors de muntanya. Avui els bonys són entretinguts, és com un joc, em sento lliure.

Paro per descansar i faig aquesta foto amb el mòbil. Mentre disparo, busco el contrast dels que pugen amb el perfil de la muntanya. Vull fotografiar l’esforç, cadascú el seu, però tots recolzant-se durant l’excursió. Les siluetes em recorden les imatges alpines de primers de segle: una lluita dels excursionistes, sempre amb el bastó, sempre en grup, sempre buscant-se un lloc en la immensitat. Ara han canviat, és més fàcil veure l’alpinista sol, lluitant contra tot.

A casa milloro tant com puc la qualitat de la foto: la perfilo una mica i li trec boira. El resultat és més fosc, més dramàtic. Qualsevol diria que el torb ens queia al damunt. Avui, tot i la qualitat dubtosa, la tinc de fons de pantalla. L’esforç dels que pujaven em dona energia.

Per què ens formem (I)

Amb aquesta sèrie d’articles vull reflexionar sobre un possible canvi de paradigma, passant del vincle entre formació i treball al vincle entre associacionisme, formació i treball. 

Com amb cada canvi de govern, es torna a debatre sobre quina educació volem per als nostres fills. De nou, s’ha posat sobre la taula un debat de fons sobre l’educació tova o dura i d’altres de superficials, sobre la setmana blanca o els exàmens de setembre.

És una decepció esperada, perquè en un país on l’índex de fracàs escolar es troba entre els més alts d’europa i augmenta enlloc de baixar, només puc concloure que els successius governs i els diferents partits polítics han estat els primers en fracassar. Però no esperava que en el debat s'obviïn algunes línies mestres que jo creia de consens: Per exemple, les que reflecteix l’informe PISA, o les dades de la Comissió Europea.

Mes enllà de la terminologia eufemística sempre mentidera, el debat sobre escola tova-dura és el que podem reflexar de manera escueta en educació progressista vs educació conservadora o renovació pedagògica vs escola tradicional. O més concretament: escola heterogènia vs escola homogènia, formació integral de la persona atenent els seus interessos vs aprenentatge i disciplina, educació per a formar persones lliures vs educació per al treball, etc. Ara per ara, sembla que l’educació dura està guanyant terreny als mitjans de comunicació.

El model tradicional (dur, conservador, etc.) ha establert les línies de l’èxit i del fracàs de manera molt clara, per a simplificar la gestió burocràtica dels alumnes. Per a garantir l’èxit dels qui no tenien dificultats en l’aprenentatge, sovint despreocupant-se dels qui en tenien. 

Espanya és dels quatre països amb menor índex de finalització de secundària, no arriba al 60% d'èxit. Al mateix temps és l’únic de la UE que baixa de forma significativa en els darrers deu anys (6 punts, les dades d’eurostat aquí). Paral·lelament, l'educació secundària ha obviat l’assessorament en la transició de l’escola al treball. I això es nota en ciutats com l’Hospitalet, on la responsabilitat de canviar la perspectiva dels joves que abandonaven l’educació secundària la va haver de prendre l’Ajuntament, impulsant un programa propi d’orientació i assessorament. Aquest fet es greu, perquè la responsabilitat d'aquesta tasca recau en els instituts i per tant, en l'administració de la Generalitat.

Els defensors de l’educació dura han acceptat i parlat amb lleugeresa d’establir línies per nivells d’aprenentatge ràpid o lent. Es proposa afavorir la homogeneïtat social i de gènere. Es planteja la repetició de cursos. I proposen que no es doni tant de pes a l'educació, sinó a les famílies. Però l’informe  del programa internacional d'avaluació d'estudiants (PISA) que va fer la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va en el sentit contrari  (les dades aquí). El document conclou que les aules cohesionades i diverses, la no repetició de cursos i les línies conjuntes de tots els tipus d’estudiants afavoreixen millors resultats en el sistema educatiu (lectura, matemàtiques, etc.). Les families son benvingudes a l'escola, però no per auditar-les. I inclou un avís per a viatgers: més mestres per aula aporten millors resultats. L'informe vé a dir, que l’educació que atén als interessos de l’alumne és resultadista i tanca aquest debat estèril.

Perquè es resultadista una educació que primer es centra en la persona i després en els continguts? Doncs perquè una persona que sap entendre l’entorn, que aprèn a relacionar-se d’igual a igual, que sent confiança en el seu mestre i companys, que viu l’aprenentatge de forma natural i vinculat a ella, tindrà més possibilitats d’assimilar aprenentatges: llegir, escriure, comptar, etc. En definitiva, podem millorar les puntuacions en aprenentatge, escoltant els alumnes.

Quina Collserola per als nostres fills?

Calor i suor... sento les gotes que em cauen pel front, per les galtes, per tot arreu. La samarreta em molesta. Encara queda el més dret. Arribo al velòdrom d'Horta, abandono la ciutat i m’acosto a on realment vull ser, al camí envoltat d’arbustos. Abans, l’entrada al camí, que si no conegués de sempre no trobaria. Res fa pensar que al costat d'un mur de formigó amb filat de punxes s’entra al reducte natural més important de Barcelona, a Collserola. El camí és lleig, està brut i hi ha cotxes aparcats gairebé fins a la cadena. Just allà fa el primer pendent fort, però curt.

Penso que els arbustos em faran ombra. Però no. Els incendis freqüents, gairebé periòdics durant els anys en que jo era petit i habituals encara, han deixat moltes zones de la serralada malmeses.

Corro. Ara més ràpid perquè és pla, els arbustos ja son arbres i creuo el pont: arribo a la Font de La Marquesa. Està en molt mal estat, només la cuiden els veïns que amb el seu particular estil, fan una feina de manteniment important. Un parell de banyeres blanques fan de dipòsit d’aigua, amb uns tubs per regar. A la tarda els senglars baixen a beure-hi, però ara són les deu del matí. Ja porto vint minuts, vaig bé, però ara vé un infern.

Puja fort, però tot passa molt ràpid, giro a la dreta i faig dues esses, quasi caminant. He de fer un esforç per recuperar un ritme dinàmic. M’hi poso, cent vuitanta pulsacions, encara puc estirar una mica, aguanto. Pujo camí amunt, ja veig la corba de la carretera, em distreu, baixo el ritme inconscientment, més pedres, més camí... el sol pica.

Arribo a Asador Casa Juaco, amb el club al costat, quin lloc més estrany! Com l'entrada al parc des del barri de Canyelles, com la carretera que des de Roquetes va a la Torre del Baró, com les entrades des de Can Caralleu...

Creuo la carretera, al pàrquing hi ha alguns ciclistes i excursionistes, he de dir que cada cop més. Sempre n'hi ha molts més a la banda oest de la serralada que a la banda est. Barcelona no ha fet els deures i el seu cantó de la muntanya fa pena, per dir-ho de forma benevolent.

Hi ha hagut èxits: els ponts que creuen la carretera i el camí de les aigües. Però la tònica són unes senyalitzacions molt millorables i escasses, pocs camins visibles i quasibe cap enllaç clar per a passejar des de la ciutat. Es podrien assenyalar els camins des de punts concorreguts dels barris que limiten amb la serralada. Des de la Plaça Eivissa, des de la Via Júlia, des de la Plaça A. Comín, etc.

A vegades sento dir que hi ha la voluntat preservar Collersola amb no massa gent passejant: jo crec que això és un error greu. Aquest és el nostre entorn i l'hem de conèixer. Potser després ens estranyarem quan veiem gent dinant al costat de l'autopista, al capdavall deu ser normal.

Ara baixaré durant un parell de quilòmetres, enganxo el camí i poso el ritme de creuer, cent setanta-cinc pulsacions. Agafo un sender amagat, em cauen llavors i pol·len pel cap, m’esgarrinxo amb les branques. Em distrec dos minuts i quan torno en si, vull anar més ràpid. Accelero, salto un tronc caigut; ja veig el camí gran, si ara forço el ritme potser arribo en menys d’una hora. Ho intento, fa molta calor, els arbres no sempre tapen el sol. Uns excursionistes pugen amunt, tota una família, em miren, balbucejo una salutació i contesten. Intento anar més ràpid.

Pujades i baixades, encreuaments, poques senyalitzacions, per venir aquí cal un mapa o conèixer el terreny. Un dels primers cops que venia a córrer d'Horta a Can Coll vaig errar en un encreuament i de sobte, estava al cementiri de Collserola. Fins aquí tot normal: després, buscant Can Coll, vaig esperar una senyal que m'ajudés. Va ser en va.

Estic segur que Barcelona es pot obrir a Collserola. Ho farà tard o d'hora. I sense un cost excessiu de recursos. Es poden establir quinze rutes populars i omplir-les de gent: la d’Horta a Cerdanyola pel forat del vent (la d'avui!), la de Roquetes fins al coll de la ventosa, la de la Torre Baró fins al barri de Torre Baró, la de Can Caralleu fins a Sant Pere Màrtir. I tantes altres. Arranjar bé aquests camins i senyalar-los, portar-hi escoles i al mateix temps posar un equip d'informadors a les entrades del parc. La resta de la muntanya? per als experts.

Ara vé el pla, és un camí ample i transitat. Sempre es fa més llarg del que vull, però si vaig ràpid encara podré. No miro el rellotge, només intento anar a un ritme més fort. Aquí hi ha gent, passejant, en bici, una mica de tot. És massa llarg, m’he passat? No ho sé, mai recordo l’entrada. De sobte i a l’esquerra, la senyalització cap a Can Borrell: ha caigut o algú l'ha tirat... Collserola is different, o era Sant Maurici? en fi.

Entro al sender, em creuo amb una parella, arribo al rierol, està sec. Amunt altre cop, queden pocs minuts. Creuo la carretera, deixo el camí de Can Borrell i vaig a la Flor de Maig... la remullada a la piscina serà sensacional!

I mentre em banyi pensaré en el dia que Barcelona s'obrirà a la muntanya, com fa vint anys ho va fer amb el mar. Alcalde, pensa-hi.

Canvi d'etapa al Moviment Laic i Progressista

Amb en Santi Castellà a l'Assemblea del MLP

No puc estar-me de penjar l'enllaç d'accés al Memoràndum de l'assemblea del Moviment Laic i Progressista, celebrada el darrer 14 de febrer. Tot hi  haver finalitzat la meva etapa de President, n'inicio una altra que és extraordinària, a l'Escola Lliure El Sol. M'agrada el camí que estem fent, sento confiança.

On està feta la foto de fons de La walker?

És el març de 2009. L’Arnau s’enfila per la solana del forn, a la vessant est del Roc Melé, a la regió de l’Ariège, frontera de França amb Andorra.

La pujada ha començat creuant un riu pel damunt de les pedres nevades, un art que els esquiadors de muntanya han de dominar. Ara fa molta calor i la neu comença a humitejar-se. Anem fent torns per obrir traça, suem. En les pendents més dretes i mentre pugem, fem caure boles de neu que baixen rodolant.

Després d’unes hores parem, estem cansats. Finalment no arribarem al cim, ens queda a prop, però falta energia. Tot i la calor, la neu es manté prou bé. La baixada és fantàstica, de les millors que recordo: al nostre país costa trobar neu pols, encara que sigui passada pel forn.

La Walker comença a caminar

Hola,

Benvinguts a La Walker. És el meu blog, però sobretot, la voluntat de reivindicar una manera d'entendre la vida, lligada a l'entorn, a les persones, al progrés del mon en que vivim, a la voluntat d'entendre els altres. La walker és com la vida, un reflex dels reptes, un reflex de la il·lusió. La walker és la capacitat de construir els somnis.

La walker es la meva via a internet, i és femenina, com la vida.

PD: La primera noticia correspon al blog original, creat per a una festa, m'agrada mantenir-la allà.